2016/02/27

a tu

...i no vull estimar-te d'una altra manera que com t'estim.
Com m'estim les floretes humils i com m'emociona veure-les esclatar.
Com m'estime les cadires velles que prepare per a què pugin seure els bons amics.
Així t'estime, sense pressa ni angúnies de futurs incerts. Sense alçar monuments a cap que guanyés una batalla, sense tela i sense pintura que cobreixi nostra nuesa.
No, no vull estimar-te més que com t'estime: així, a cada passa i cada hora.
Agraït, això si. T'ESTIME, T'ESTIMO, T'ESTIM

2016/02/24

Assumint la veu d'un poble



Conten les velles cròniques que, passada la crisi enorme que va suposar la plaga de llagostes que, de poc més, acaba amb la vida d'aquest poble nostre; els seus habitants d'aleshores es van comprometre a repetir sense fi i pels segles un ritual d'agraïment; el ritual d'acció de gràcies a sant Gregori, el Pa Beneït.
Conten les noves cròniques que aquest poble nostre, ara mateix, en poc s'assembla a aquella antiga aldea de Xixona. I també conten que avui dia, els torrudans i torrudanes han «actualitzat» la vella promesa de repetir el ritual sense perdre ni la forma, ni el fons, ni l'essència d'allò que significa l'ofrena dels pans beneïts.
Cada cap de casa i família del poble, elegit després de la processó i proclamat públicament com a «Llumener» es continua comprometent a «assumir la veu del seu poble», a «ser poble» perpetuant el vell ritual. Ara be, hem aconseguit nosaltres, per la força de la nostra santa voluntat com a poble, superar velles barreres sobre el «qui» de la festa major. M'explique:
Qui podia i havia de fer la festa ?(des del punt de vista de l'antiga tradició) Havia de ser home, masculí i singular, pare i patriarca de família. Eixe semblava ser l'únic que podia ser considerat i escollit com a llumener en temps passats. Casat a l'església i garant d'una descendència que pogués perpetuar la tradició i el poble mateix. I si exigents haguérem estat amb aquest model majoritari i ancestral, no tinc cap dubte que la nostra festa hagués anat morint o seria una horrible pantomima de «quatre que es cregueren privilegiats».
Venim d'un terme ple de masos, famílies, gent. D'un poble habitat i una terra treballada, un paisatge ple de vida agrícola i ramadera. Molts anys fa que això ja no és així, dissortadament?
Si ens haguéssim entestat a mantenir la tradició i la festa amb aquells models de família i societat tancant els ulls a la realitat, la nostra festa seria (com ha passat amb tantes altres manifestacions culturals, religioses, populars, etc.) un record, una cosa ja morta, passada, recordada solament pels més vells i ensenyada en algun museu.
Però som aquí a 2016 amb la festa major al maig, amb els pans vestits i la tradició viva i reconeguda per les institucions. Estem vius encara i el nostre moment de major esplendor com a poble ens torna a fer moure per dins amb emocions difícils d'explicar si no es viuen.
Hem anat donant passos, poc a poc, un rere l'altre... I ens trobem en una nova societat on LA DIVERSITAT (totes les diversitats) ja comença a ser reconeguda i estimada com un be. I ja hem obert la possibilitat de ser llumeners i llumeneres (ja fa prou anys). I hem assumit la veu del poble com a persones, com a GENT D'AQUEST POBLE que vol seguir assumint la seva veu i el seu futur.
I hem normalitzat que homes i dones, fadrins o casats, separats o divorciats, amb parelles o sense elles, d'una raça o de l'altra, d'ètnies, procedències, parlars i sentirs diferents som EN IGUALTAT de goig i treball, LLUMENERS de sant Gregori. La preciosa diversitat de la feble humanitat és present a la nostra festa ja d'una forma plena: Hem vist i hem de seguir veient que models familiars diferents, diversitats afectives, estats «civils» de tota mena hi són ja ben representats. Fins i tot la suposada «incapacitat» o «discapacitat» (que és, més aïna, també simple diversitat) ha estat bellament superada definitivament. Totes i tots podem i volem ser llumeneres i llumeners. Per a ser clavàries no cal anar primer al gimnàs, que ja inventem maneres que el pa puga desfilar sense posar-nos límits. HEM OBERT LA FESTA I L'HEM MANTINGUDA VIVA i, segurament, molt més esplendorosa (des del punt de vista estètic i humà) que en temps antics on solament el «Mascle-Patriarca», amb diners i considerat capacitat podia portar avant la nostra ancestral tradició.
Cap suposada «autoritat» ens ha impedit renovar, obrir, diversificar i perpetuar la nostra particular manera de ser i celebrar-nos com a poble.
Cap tradicionalisme ranci ens ha sigut obstacle.
Cap intent de marginar, arraconar, distingir uns «sobre o contra» altres ha tingut èxit finalment. I els ha hagut i els hem superat. Perquè el tradicionalisme no és tradició, és traïció. Perquè entestar-se en no veure la meravella de la diversitat d'un poble és estar ceg i sord de cor.
I així totes i tots, nadius i renascuts, d'ací «de tota la vida – amb ocho apellidos torruanos» o que s'estimen açò (vinguen d'on vulguen i porten ací uns mesos o un cabàs d'anys).
Solament hem mantingut una condició: ASSUMIR LA VEU DEL POBLE, I RENOVAR EL RITUAL AMB ELS SEUS VALORS PERMANENTS: Compartir amb tots el nostre pa, sentir-nos lligats a la terra que estimem i renovar l'aigua que ens dona vida... I totes les demés coses DIVERSES I OBERTES a un futur, el futur de la nostra festa i del nostre poble... que solament serà futur SI SOM TOTES I TOTS veu del nostre Poble:
«Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
(...)
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això son banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sinó s'és poble. (...)
(fragment de LES PROPIETATS DE LA PENA. VICENT ANDRÉS ESTELLÉS)

Pau Francesc Torregrossa i Coloma
La Torre de les Maçanes. Preparant la festa de primavera a l'hivern de 2016

2016/02/18

Diferent. Aprenent i estimant la diversitat al col·le

Quan es té clar que a l'escola és el lloc on tot comença i on tot pot canviar. Quan es treballa amb els xiquets i xiquetes en un entorn escolar respectuós amb la diversitat real i obert. Quan es creu en un model educatiu transformador de les persones i, per això mateix, transformador de la societat, es treballa d'una manera diferent. D'una forma que va més enllà de la pura i simple transmissió de coneixements, de conceptes preestablerts.
Un exemple senzill.
Inventem un conte per a alumnes de cinc i sis anys. Les lletres cobren vida i van passant aventures juntes, van fent amistat. En la intenció del mestre (amb tota la humilitat i amb tota la voluntat de transformació) hi és el concepte-matriu: VULNERABILITAT. Allò que ens apropa als nostres semblants és (entre d'altres coses) la feblesa de la nostra humanitat. Una versió d'aquella dita popular: "el que no suma, bada". I les lletres del conte, com les persones, són diferents, diverses... i en la seva diversitat està l'arrel de la seva riquesa i la gràcia de trobar-se i interactuar, compartir experiències i relacionar-se, cooperar.
I presentem lletres de tota mena... amb miopia la "D", evidentment prenyada la "F", orgullosa de la seva manera diferent d'estimar la "N" i la seva millor amiga la "E", amb diversitat funcional i sobre rodes (cadira de rodes, vaja). la "I" és negre i la "R" una mica punk... Diferents, diverses, complementàries, perquè han trobat bonic reunir-se i jugar a formar paraules. Totes venen de paraules lletges en les quals patien abans. la "A" estava a la paraula "guerra" i passava molta por. La "N" estava amargada a la paraula "normal" i ella, que sentia i estimava d'una manera diferent, era objecte de les burles de les demès. La "D" estava en la paraula "deficient" i havia de suportar que la tractaren com una bova perquè no s'hi veu massa be... Alliberades d'aquelles paraules odioses, han buscat llocs tranquils i amables per sentir-se molt millor... I els han trobat. i tant que els han trobat!. Les lletres, per definició, són totes dones, femenines, però l'article que les acompanya i precedeix tampoc és important, i són dones o homes segons els vinga de gust, i són rialleres i divertides perquè han descobert que solament quan es combinen, barregen, multipliquen i afegeixen noves amigues, la possibilitat de crear paraules noves i boniques augmenta.
I la "E" camperola" coneix a la "B" que és un panxut i juntes fan el "be" i la "P" ,que és un músic de carrer, coneix "A" que ha vingut fugint de la guerra. I amb la "U" que, de vegades i sense adonar-se, es fa pipi al llit, formen la "PAU"... I així un món de combinacions i possibilitats.
I fem un joc i deixem que els menuts combinen i juguen amb les lletres. I se les estimen i les barregen i surten noms i paraules bones i boniques...
I amb les contalles i el joc de les lletres, no hem tombat tots els murs, ni tots els prejudicis...no. Però hem començat a visibilitzar i normalitzar la preciosa bellesa-feblesa de la diversa humanitat...
I sembrem... i alguna cosa bona florirà... 

2016/02/12

Predicant en el desert... del món ric

-Dos camins se't presenten al davant a cada pas. El camí del be i el camí del mal – deia aquell prevere de faç blanca i cabells mullats-.
Ella i ell, havien decidit assistir a una «jornada de reflexió quaresmal» a la parròquia del barri.
En escoltar l'afirmació del capellà, dins el sagrari dels seus íntims pensaments, s'esdevenen conclusions diferents:
I pensa ella que el mal camí és deixar-se portar pel seu anhel de desordre, de viatge i fugida, d'acumular experiències de deixar-se portar pels sentiments i els desitjos. I que el bon camí haurà de ser acceptar «el seu destí» amb el nuvi que li fa de company de quasi tot d'ençà que tenen setze anys. No n'ha conegut altre, no ha tingut ganes d'embolics ni ha fet pràcticament res sense ell. S'acoblen be, s'entenen i, en no parlant d'algunes coses, tot és una bassa d'oli.
I pensa ell que el mal camí ha de ser deixar-se portar per les seves ganes de provar-ho tot, de viure intensament, de posar-se en risc, de jugar amb la vida pel llindar de lo temerari. Tal volta el mal camí siga el d'anar calent a tothora, de beure amb els amics fins que cauen morts d'embriaguesa, de no parar en casa i fer patir la mare, i que el bon camí siga acabar d'una els estudis, fer una visita a aquell general amic del seu pare, de quan va fer el servei militar (anar ben mudat i amb cara de bon xicot) i demanar-li influències per a col·locar-se. Si tot això surt be, es casarà amb la xica amb la qual va al cinema, a sopar, a passejar des dels disset anys i tindran un parell de fills i estiuejaran al poble d'ella i anirà al futbol els diumenges amb els vells amics i tot estarà be.

Però aquell senyor rector de cabells bruns i pell blanca diu el que diu i vol dir altra cosa: Per a ell el camí del mal és el de la violència, el camí que mamprèn «el món i la carn», el salvatge sistema econòmic, competir, fotre cops de colze per pujar esglaons a l'empresa o a la societat. El camí del mal del qual parla és el camí de discutir, colar-se a la cua, demanar influències i buscar el profit propi... és el camí d'esclafar a tots per aconseguir el que a un li convé.
I també troba que és el bon camí el camí de la cooperació, el de la humilitat, el de la recerca d'una vida senzilla i tranquil·la que no s'enfanga en males arts. El bon camí és el de pensar en els altres i sentir compassió, el de construir un mon diferent on no compta el que tens sinó el que ets i el que pots donar en benefici de tots.
Ell parla i els caps entenen el que entenen. Ell explica, però els filtres modifiquen el discurs en arribar una mica més endins del forat de les orelles.
-Dos camins s'obren davant nosaltres a cada pas, en cada decisió, en cada petita o gran situació de la vida corrent: el camí del be i el del mal -repeteix amb veu solemne-.

I ell pensa que ha de deixar-se d'aventures i divertiments i centrar-se. Com el seu amic que ha acabat d'encarregat de la fàbrica. Té més feina que abans. Ja no el veuen al club ciclista els dissabtes a l'esmorzar. Però s'ha comprat un bon cotxe i està en obres fet-se una casa al camp espectacular. Molta gent li té enveja, malparlen d'ell, diuen que es porta com un malparit amb els companys de la fàbrica, que els crida i els tracta com merda. Però la gent és envejosa i mala quan veuen que et va be...
I ella pensa en la seva amiga que es va enamorar d'una xicona i va fugir amb ella a Itàlia. Pobra, li va anar malament amb aquella noia i ara està allà sola, no es veu amb fetge de tornar desprès de l'escàndol que va donar al poble en saber-se que s'havia embolicat amb una... No, no és bon camí aquell. I mira que va sentir enveja en veure-la tan feliç quan va decidir anar-se'n. Però allò no podia acabar be. El bon camí és el de l'ordre, la sensatesa, la prudència. Fer el que cal i el que toca i no donar que parlar.

- Dos camins. No hi ha tres, no hi ha un «camí del mig» que ens permeta ser neutrals. El camí del mig és els dels tebis, és la indefinició. Dos camins: el de l'egoisme o el de la generositat, el del «jo» o el del «nosaltres», el camí de la pau o el de la violència, el de la dignitat o el de la injustícia...
Així s'explica el «ministre de Déu» davant un públic sord:
Aquella pensant en com haurà quedat el capítol de la telenovel·la que avui ha sacrificat per assistir, com a bona catòlica que és, a la xarrada quaresmal. L'altra mirant-se les ungles que no han quedat al seu gust (amb el que li ha costat la manicura!). Aquell rebecant el coll mirant un clivell al sostre que ja fa dies li preocupa no caiga damunt d'algú. L'altre que espera que acabe el rotllo per acostar-se al regidor (de dretes, evidentment) per demanar-li que li busque alguna feina al fill major, que només fa que donar disgustos i freqüentar «fulanes». Aquells dos que sempre, en sortir, fan una valoració de les paraules i prèdiques del rector amb una clau intel·lectual profunda: - ha estat massa llarg el sermó... o massa curt... i a sopar!.

I acaba. La gent va alçant-se, van sortint, fa fred i enyoren un licoret, un faldó de «mesa-camilla» o una tele de colors ben gran, que es veja ben be... I se'n van.
I ella entra amb ell de la ma a la sagristia (ell no volia, però amb el cap reblanit per la prèdica acluca el bescoll i la segueix)...
-Senyor rector, volíem preguntar-li: com hem de fer per apuntar-nos als cursets prematrimonials?.(diu ella, evidentment)
-Vaja! Quina sorpresa! (diu el rector). Pensava buscar-vos un dia d'aquesta setmana per fer-vos una proposta... Anem a formar un equip de gent voluntària per anar a alçar un projecte solidari a El Salvador (a Centre Amèrica, vaja). Necessitem metges, mestres, gent disposada a treballar de valent en una zona rural on no hi ha pràcticament de res... Però clar, si teniu altres plans a la vostra vida ja no se què dir...
Es fa un silenci gran, molt gran, massa gran...

Al fons del temple una dona que tots coneixen al poble entona una vella cançó d'aquelles antigues de missa. Està una mica boja i sempre espera asseguda als darrers bancs a que surten tots. Quan es queda sola, abans que el rector tanque la porta i l'acompanye a casa, mou amb veu tremolosa aquella vella cançó, sempre la mateixa cançó... «ad te suspiramus, gementes et flentes, in hac lacrimarum valle...»

- Disculpeu-me (diu el capellà de pell blanca i cabells lluents) vaig a acompanyar-la a casa, pobra, i a posar-li el sopar al microones, que no es gite amb la panxa «a l'espanyola».
Ja en parlem d'això que voleu que parlem, val?.


«Ad te clamamus, exsules filii Hevae, ad te suspiramus, gementes et flentes»