M'he pres la llibertat de fer una versió «valenciana» d'un article interessantíssim de Lluc Salellas, publicat a CRÍTIC (elcritic.cat) dimarts 22 de desembre 2105
(http://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/2015/12/22/lesquerra-que-abdica-de-la-terra/#.Vnk0E-3blPx.twitter)
Ahí va:
L’esquerra que abdica de la terra
A
finals de la dècada dels 80, els joves i adolescents que teníem
ganes de militar a les Comarques Centrals Valencianes i a d'altres
comarques de l'anomenat «món rural» en allò que avui es
sintetitza amb la “ruptura amb el règim” ho fèiem als
col·lectius joves universitaris, als que bategaven en defensa de la
llengua, a les colles ecologistes, anàvem a l'Aplec dels Ports o ens
acostàvem als grups de recuperació de la nostra identitat cultural,
mitjançant la música, l'associacionisme de tot tipus (salvem això,
salvem allò...)
Desprès
vingueren els moviments lligats als corrents “okupes” i
antiglobalització del moment, les assemblees d'estudiants, dels
col·lectius independentistes comarcals o, directament a Maulets, el
Jovent Revolucionari. I finalment vingueren els moviments massius
omplint places al 15M i les manifestacions multitudinàries per la
dignitat, en defensa d'allò públic etc... Però tot això passava
més a les ciutats.
En
aquell context (aquells
anys ens els quals tot sembla «començava»,
recorde
com la
defensa de la terra era un dels puntals del discurs dels moviments
revolucionaris.
Es
lligava a la importància d’entendre el territori com un dels
pilars bàsics de la lluita per l’alliberament social i nacional
del País.
Sense terra no hi ha revolució, per entendre’ns. Amb el formigó
no tenim futur, per fer-ho més clar. De ben segur que influïts per
l’herència de
llauradors
que molts havíem mamat a casa a través dels avis, alguns, i dels
pares, d’altres, bona part de l’esquerra revolucionària no
metropolitana entenia que no hi podia haver un pas cap a la ruptura
sense que hi hagués també un pas endavant en la defensa del
territori, dels ecosistemes, la flora i la fauna però també de
l'agricultura
i dels agricultors. Era
i és el nostre entorn. Allà on ens hem forjat com a persones, com a
col·lectius.
Campanyes
com la de “ESTIMEM LA NOSTRA TERRA I NO ESTÀ EN VENDA” promoguda
contra les barbaritats del Pla Eòlic Valencià o «Tanquem
Cofrents», «Xúquer Viu» i «salvem l'Albufera», van ser
experiències on aquesta esquerra incipient va ser capaç de teixir
aliances tàctiques amb tot tipus de persones i col·lectius superant
així marcs predeterminats a tots els nivells. En entorns reduïts,
era fàcil haver de sortir dels nostres petits i imprescindibles
espais d’autoconsum per mirar l’horitzó i desenvolupar campanyes
polítiques de tot tipus amb agents estratègicament fins i tot
contradictoris amb les posicions de l’esquerra rupturista formada,
especialment, per noves generacions de jovent.
Tot
això passava al mateix temps que el PP engegava la maquinària del
ciment i la bombolla immobiliària amb la complicitat de tots o quasi
tots els agents polítics del moment. Val la pena recordar-ho.
En
tot cas, aquesta era la realitat també on creixien les primeres
“noves” EXPERIÈNCIES
COMPROMÍS. El
Bloc,
Iniciativa. Els
Verds,
cadascú fent el seu caminet d'implantació territorial i aconseguint
determinades «places» de posicionament a nivell local, especialment
el BLOC NACIONALISTA VALENCIÀ i la seva experiència des del
Municipalisme i la política en petits pobles i present en molts
altres no tan petits.
Un
marc mental i polític representatiu de zones molt diferenciades
entre sí i
que, com ja era habitual, tenia poc recorregut en els ambients de les
grans ciutats i àrees metropolitanes amb alguna excepció com la de
València, per exemple. Una línia de treball que combinava molt bé
amb tot el que sorgia de l’àmbit metropolità lligat a tots uns
altres paràmetres igualment necessaris en el desenvolupament d’un
projecte d’esquerra transformadora i emergent. Així, i de la fusió
necessària i imprescindible d’aquests dos espais geogràfics de
lluites es va anar bastint el discurs de l’esquerra transformadora
emergent.
Es
tractava de beure de totes les tradicions i extreure’n i compartir
el millor de totes elles a través d’una proposta municipalista que
trencava amb les lògiques establertes amb el règim del 78.
Prioritzar l’àmbit urbà i oblidar el camp
Ha
plogut molt des de llavors i
l'esquerra
s'ha
capficat
a treballar per eixamplar el seu suport electoral amb candidatures
diverses. I
COMPROMÍS ha volgut i vol ser el motor VALENCIANISTA, D'ESQUERRES I
ECOLOGISTA del canvi, front a la dreta espanyolista i rància que ens
ha afonat el País fins a límits impossibles d'imaginar.
Ha
sigut en aquesta dinàmica que la lògica poblacional, de les
majories i les minories, ens ha passat factura en un eix que hauria
de ser vertebrador de l’esquerra revolucionària com és la terra,
la seva sobirania i, evidentment, la defensa del medi ambient com un
pilar imprescindible de tot canvi profund en la societat. El
discurs ha prioritzat la pota de ciutat, on viu la majoria, i ha
oblidat, en certa manera, l’àmbit de la minoria, el camp.
I
EL CAMP VALENCIÀ, ELS POBLES PETITS, SÓN LA MAJOR PART DEL PAÍS
VALENCIÀ, en quilòmetres, en nombre de municipis i en profunditat
identitària. Som de poble uns i d'altres, fins i tot els
qui han esdevingut de ciutat (que les quatre grans ciutats
valencianes – deixant de banda els
cassos
especial de Torrevella i
Benidorm-
s'han fet ciutat a base d'acollir gent dels pobles)
Així,
ens plantem a finals de 2015 sense que haguem estat capaços ni de
desenvolupar lluites ni discurs en l’eix del territori des de fa
temps.
Els
crits de
Justícia Social,
Revolució,
Feminisme, Construcció
Nacional
i
d'altres
eixos imprescindibles no troben l’eco del camp en el seu interior.
No
l’hem posat en els primers punts de l’ordre del dia de les
nostres assemblees. La metròpoli i les seves artèries “provincials”
marquen el ritme i nosaltres hi som immersos. És a dir, no és tan
sols que en la campanya de les espanyoles els COMPROMESOS
i la seva aliança amb Podemos, clarament fundada al cor de les
ciutats, no hagi situat el debat del territori, el clima,
l'agricultura
i el medi ambient com una política estratègica de primer ordre,
sinó que aquells que havíem sabut combinar el discurs ciutat-camp i
extreure’n la millor experiència de cadascun d’ells esdevenim
cada dia més presoners de les mateixes lògiques. Ho fem sense
adonar-nos-en i mentre aquestes festes de
Nadal, estrenarem hivern i podrem
anar amb les sandàlies contra la corrupció en un cap d’any
primaveral, canari... rar.
Plantege
aquest debat poc abans que s’acabe
l’any
com a reflexió col·lectiva per l’esquerra del País.
Qualsevol
proposta que tingui per objectiu la transformació d’arrel i la
proposta política de la ruptura haurà de tenir, sens dubte, un
suport important a les zones rurals del País. Així,
avui qualsevol proposta d’esquerra de transformació al País
Valencià que
vulga
esdevenir majoritària i, per tant, guanyar, s’ha de plantejar
urgentment quin relat oferim també a les zones no urbanes i,
sobretot, situar l’eix del territori, de l’aigua, de la sobirania
energètica, alimentària, l'agricultura
i el medi ambient com un dels elements imprescindibles i
transversals. Els
pobles se'ns moren i el relat fals del PP del «turismo de interior»
com a solució de tots els mals ja no se'l creu ningú.
Arreu
i a tota hora. I
és que no és només una qüestió d’estratègia política sinó
que és també una qüestió d’urgència política davant el
capitalisme ferotge que ha decidit destrossat el planeta i, a
nosaltres, assignar-nos el rol d’espai residencial i turístic
sense cap altra alternativa econòmica que la precarització del
jovent i la terra.
Sabem
que sense L'Àrea
Metropolitana de València
no hi ha revolució. També
que sense els
barris d'Elx o de les nostres zones industrials
no bategarem ni aconseguirem ser un motor de canvi per a les classes
populars valencianes.
Ara,
caldrà entendre també que sense els
pobles del Maestrat o l'Alcalatén
o la Foia de Bunyol
o les valls
de la Marina i els poblets de l'Alcoià-Comtat i
tots
els de
l’interior sense
el món rural del Baix Segura o l'Horta més autèntica del Xúquer o
de València
i la seva gent tampoc podrem ser motor de canvi, proposta
aglutinadora, eina de transformació.
Reconnectem
els discursos. Refem la balança. I
no abdiquem de la terra perquè més enllà del formigó hi ha
vida. Molta
vida.
