Fugint de les Fogueres

Sant Joan, bacores fresques i coca amb tonyina. Si sou del sud us sona, estic segur. Alacant fa festa major i es converteix en una ciutat al carrer. Com a bona mediterrània Alacant crida, passeja, beu i menja en uns dies sense nit i unes nits sense dia. Amb música i músics omplint avingudes i carrerons.

I comença també L'EXILI I LA DIÀSPORA dels alacantins que fugen de la ciutat, el soroll, la invasió de turistes, els crits a les barraques i la calor humida que et fa anar arrossegan-te com una serp per aquells carrers plens de contenidors sense buidar i de pixum de bufats.

El meu carrer s'ompli d'alacantines i alacantins quan arriben les fogueres. La densitat de població arriba a les seves quotes més elevades en aquestos dies. 

Uns posen una piscina de plàstic al mig del carrer i els xiquets es banyen i criden i riuen. Els nanos aborigens participen de la festa i practiquen el castellà i els altres el valencià (més lo primer que lo segon, però ahi va l'intercanvi cultural obrint-se camí). Els gossos de ciutat coneixen la llibertat veritable: caguen on volen i van i tornen penyes amunt i avall. S'han criat dins un pis en un d'aquells barris i ara el món és seu i cap perill els amenaça.

Els autoexiliats fan barcella amb les veïnes i es posen al dia de coses i succeïts d'un any ençà. I compren botifarres i les torren i planten taules al carrer i sopen i parlen i fan tot allò que estan fent els seus veïns a la ciutat, però amb banyador i samarreta vella i a la fresca de la muntanya, sense suar ni patir.

Bacores fresques que han portat de la ciutat i coca amb tonyina del forn del poble, que la fornera és alacantina i en sap d'aixó.

Hi ha qui es queda i passa ja tot l'estiu i hi ha qui torna per sant Pere a la ciutat, a veure esclatar els focs artificials al port, a la platja, coets que semblen eixir de dins la mar.

I els gossos ploren al balcó del pis, i els xiquets al campament d'estiu o a la tablet... com abans de les festes... enyorant aquelles xiquetes de poble que parlaven diferent entre elles i que els van portar a fer farcellets de camomilla passejant pel camp en xancletes.

Els fills del poble que té les xiques com les palmeres, fan fogueres per sant Joan o dormen al fresc de les cases velles que s'enganxen a les muntanyes d'ací dalt des de fa segles

Fugint de la millor terreta del món ens acosten una mica la mar. Ells pugen, nosaltres baixem. Així va la vida, quan les formigues surten del formiguer i els geranis demanen aigua per no deixar de florir, tornen els alacantins...

  

REFLEXIONS DES DEL WC. De canvis a tres al País Valencià

Si, em notareu que m'he situat clarament del costat de la COALICIÓ COMPROMÍS. En un projecte polític al qual vaig voler sumar-me fa ja molts anys enrere des del Bloc Nacionalista Valencià i ara amb Valentia, com a COMPROMÍS, per les persones, pel País Valencià.

Per això, aquestes reflexions post-electorals, desprès de la gran joia col·lectiva de les eleccions municipals i autonòmiques de maig de 2015, estan fetes des de les meves conviccions... No són ni més ni menys que això... coses que penses mentre li dones repòs al cos...

Ací les posaré juntes i per ordre...

REFLEXIONS AL WC. Capitol 1 ELL VOL EL SOLI REIAL, LA PRESIDÈNCIA PER TOT I PER TOT. Ben mirat el Ximo Puig té un parell d'avantatges respecte a Lerma, Saplana, Camps i Fabra... als Ports i al Maestrat fa fred, es crien amb flaons i mengen bon embotit. Això fa que, en principi, estiga millor preparat per a patir? No se... En fi, així va la cosa... Jo, per si de cas, vaig a buscar una faixa morellana que tinc per dalt, per si em cal posar-me-la, que marca bon culet i amaga la panxa... QUANTA GENEROSITAT, XE... provem sort

REFLEXIONS AL WC. Capítol 2. ELL NO VOL EMBOLICAR-SE..Montiel, com la Sarita Montiel... què seran parents ella i Antonio? ... "fumando espero" diuen els de Podemos, i recolzen, però no entren als governs. Així no s'embruten de fang ni sang. És intel.ligent això, sip... Més encara tenint en compte que s'espera ronya per omplir un tràiler... I ho faran be a Madrid o a Compostel.la, sembla ser... però aci "fumando espero, al hombre que màs quiero... ", que serà, dic jo, el Iglesias... que, per cert, si li soltes la melena i el mires de cul, li té una retirada a "la Geperudeta"... no? ... En fi, faça cadascú el que comprenga, però "per omissió" també hi ha pecat. I qui no es mulla, es remulla...

REELEXIONS AL WC. Capitol 3 i final. ELLA, QÜESTIÓ D'ÈTICA, NO D'ESTÈTICA
Perquè la major part dels salons de plenaris dels nostres ajuntaments semblen temples protestants del culte presbiterià? Amb facistols i regidors amb medallons "de las hijas de Maria" i cortines de l'any de la picor?. Juren per Julio Iglesias i per Snoopy uns i d'altres prometen per Calvin Klein. Amb vares de comandament i centres florals, la parafernàlia és coenta. Tots els salons de plenaris folrats de fustes lluentes o marbres freds. Mònica, tens raó, xicona, s'han dedicat uns i d'altres a gastar diners en plaques, insígnies, marbres i escons de pell i han passat del poble, de la gent a la que s'han compromès a servir. Ara hem de capgirar això i prometre "per la gent i la seva dignitat, pel be comú, per una societat més justa i solidària, amb arrels i alegria de viure. Les margalides blanques que portava Joan Ribó amanollades amb la bandera de tots els colorins m'ha agradat molt... i se que a tu també