Lunel, un poble
de França.
Dimarts, el
darrer dimarts d’abril, però “il fait chaud, trés chaud”. Sembla estiu aquesta
primavera seca i esglaiada. Des del cim del “morret de la forca” mirem la
valleta i parlem d’oliveres i ametlers. Hi ha una correcta i educada emoció en
aquest dimarts d’abril. Sense estridències, com són les emocions a casa meva.
Patricis. Aquest
és el nostre “malnom”. Patricis d’un Patrici primer que n’ha portats molts
desprès i que han esdevingut “Patrice” a les terres de parla occitana. Lunèl –Hérault
-(Llenguadoc-Rosselló).
El primer Patrici
és un pobre infant donat en adopció. De pare noble i mare criada, pastat entre
les foscors d’aquella casa gran i rica, el nadó és entregat i la veritat amagada.
Es dirà de cognom “Palma” per les fulles de les palmeres que creixen a voramar
a Alacant. I es criarà al camp, a Teix, amb uns pobres camperols... Sabut i
guapot, amb ulls color mediterrània, portarà al món una caterva: Teresa, Maria,
Patrici, Àgueda i Matilde.
I perquè el segon
Patrici se’n va a França i allà viu i perviu en la seva gent?. Exili
republicà?. No, que va ser abans... Abans que la dictadura fera botar tants i
tantes i fou desprès d’una pallissa. El pare i el fill han estat discutint i els
cops li han trencat un bras. Terrible... El jove Patrici se’n va amb nomès 17 anys a
França... i tornarà vint anys desprès al poble pequè enyorava la seva pobra
mare. Les seves germanes menudes, quasi xiquetes, quan troba feina, van amb ell... i retornen un temps desprès al poble amb les espatlles cruixides i els cors plens d'experiències. Van i vénen postals i cartes, però desarrelat i patit de terres aspres i
cops de puny, allà farà la seva vida.
Anys desprès un
infant de sis anys, de nom Alain, juga a les cartes amb unes xiquetes boniques,
algunes amb els ulls blaus de dolça mar. Unes cartes franceses de colors vius.
Juguen a cal’ barber, i va coent-se l’arròs. Tot és festa, que la família de
França ha retornat.
Una casa plena de
dones joioses amb el retorn... no s’entenen massa be... ja se sap, el
francès... però es fan comprendre amb els detalls.
Avui ha tornat
Alain amb el seu fill. Un xicot “afrontós” tal i com diu ma mare que era el seu
oncle: templat, elegant, sabut i guapot. I mira el xiconet amb tendresa i li
veu les semblances i diu: és dels nostres el xicon... quins ulls més blaus!!!.
I el xicon s’afronta, és un adolescent... Quasi de la mateixa edat en la qual
el Patrici, se’n va anar fugint d’un
pare dur, rústic i exigent.
La vida va i
torna... i està feta de coses senzilles. Un dinar, unes fotos velles que
dormien en una vella capsa de llauna, un poc d’oli novell de les oliveres que
beuen la mateixa saba que aquelles de principi de segle XX. Aquells carrers, aquell
campanar, aquella casa, aquell bancal... són al mateix lloc.
Una creu de pedra
i sota la creu, Teresa i Patrici. Foto. Una foto que un vellet de
vuitanta-quatre anys veurà a casa del seu fill Alain properament. Cada
dimecres, amb la seva dona, dina a casa del seu fill... I el fill li mostrarà
les fotos i li relatarà tot, amb tot detall. I aquells ulls somriuran una mica,
cert, segur... “peut-être les larmes, c’est possible un petit sourire”...
Una vall oberta
cap a la Mediterrània i el somriure amable d’Alain i del seu fill que té els
ulls del color de la mar.
