...La febre va
acabar per desaparèixer; estava salvat. En eixe moment es van obrir davant meu
unes portes gegantines com les de la medina de Rabat. Hi havia jardins per tot
arreu. I sobre tot l’olor d’eixos jardins, l’olor del paradís.
No vaig reconèixer
res, tot estava verd, tot era nou (...). Hi havia gent joiosa, no massa, gent d’aquesta
que no existeix a la terra. Hi havia un guardià bell, magnífic, nu, que es deia
Rajan. Em va preguntar: “Respectes el ramadà, amb totes les seves regles?”.
Anava a respondre-li, a mentir. I va afegir: “No menteixis, me n’adonaré”. M’inspirava
confiança: “Sóc jove, sols tinc divuit anys, no aconsegueixo dejunar fins a la
fi, no sóc fort”. Aleshores em va aconsellar: “si vols trobar-te un dia entre
les persones joioses a les quals veus jugar i participar de la felicitat,
hauràs de respectar el ramadà: jo sóc el qui guia els bons dejunadors vers el
paradís”.
I em vaig
despertar. Era de dia. La meva M’Barka havia preparat sèmola. Em va mirar, em
va tocar i desprès va obrir la finestra
va donar gràcies a Déu. Els ocells cantaven. Aleshores li vaig contar el
meu somni. M’escoltava religiosament. Em va entendre.
Abdellah Taïa
El meu Marroc. Pp.99
