2013/04/29

Alçant el cap


No arriba el dia. No arriba el temps...
La ràbia s’ha cosit als plecs de front i celles. L’enyor d’allò que mai s’ha tingut es torna desesperat crit ofegat dins el pap. Perquè allò que mai s’ha posseït és una ombra de justícia.
Un llampec de dolor li travessa de dreta a esquerra els ronyons... i tanca el ulls.

El cap sempre baix. Mirant a terra. Guaitant la terra i l’aigua de la sèquia. Només s’alça el cap per eixugar espurnes de suor. 

El barret entre els dits unflats. I els ulls blaus prenyats de núvols.
Cansat, esgotat, i més encara...
Sempre fa el que cal, el que toca. Sempre dona el que pertoca a son senyor. Creïlles, alficossos i enciams. Basquets plens, cistelles sobreeixides, sacs ben sacsejats per cabre més i més... I tot per son senyor i sa senyora ama.

No pot més. No mira res. No pensa massa...
Fart de veure les cames com canyots del xicot. El ventre sec i prim de la xiqueta. Les tovalles grogues i els llençols plens de pedaços. El llit ple de corcons i els plats desportellats. El cul de l’olla vella sempre mal farcit de bledes i cigrons.
Fart de mirar les aigües de la sèquia, la pols del caminal, els forats del dit polze a l’espardenya. Fart de mirar a terra, de no formar guerra, de callar.

Templat i jove sembla vell de tant aclucar els ulls, de tant corbar l’esquena. Fort i brau sembla feble, de tant beure llàgrimes, de tant treball...
Amb el llegó al muscle camina. Amb el barret al cap amaga el rostre. Amb les ungles plenes de terra acarona el mànec... I colpeja. 

Colpeja fort i brau, jove i templat la fusta grisa i verda del tauló que condemna les aigües de la sèquia i no les deixa córrer.
I bada la fusta i l’aigua regolfa sèquia avall. Brava, forta, jove i freda córre lliure per tot el temps que no l’han deixada. Es venja dels claus rovellats i del tap de la bassa, dels llimacs i les granotes, dels parotets i els pardals ofegats... Es venja de la condemna que la feia tèrbola i pudenta. I corre lliure, sèquia avall... LLIURE.

I ell alça el cap... S'agafa el barret entre les mans i el prem contra el pit. Respira i torna a colpejar... I trenca cada tauló de cada sèquia. I bada cada fusta vella perquè l’aigua puga tombar marges, negar taules, podrir soques i rebentar basses... avall, sempre avall, de toll en toll, de salt en salt... LLIURE.

Redreça les espatlles. Alça el coll i mira de cara a l’horitzó.
Ara és com tots i com ningú. I pasta fang amb les mans. I es rebolca els peus dins el sequiot. Descalç i descamisat riu sense vi. Colpeja amb els genolls el mànec del llegó. I mira l’aigua lliure avall, avall... de toll en toll, de salt en salt...

I ara que l’ha vista, no la voldrà captiva mai més, ni pudenta, ni verda, ni estancada... La voldrà sempre corrent jove, freda, clara...
I els cabassos i els basquets, les caixes i els cistells plens posaran colors de rosa a la cara de la xica. I faran fortes les cames del xicot i ompliran les mamelles de llet i el rebost i la cambra...
I no mirarà més a terra, no, mai més.       

2013/04/13

ESTOICA ORXATA... o "patir primer per no patir desprès"...


El que buscaven: LA LLIBERTAT I LA TRANQUILITAT.Vés per on...el mateix que cerque jo...
I ara: com s’havia d’aconseguir ser i sentir-se lliure i tranquil?. Això ja marca un camí. Defugint de les comoditats materials, de les coses que fan la vida més confortable, dels diners i la recerca de la fortuna (molts d’aquells ESTOICS, sinó tots, eren nobles i rics prohoms. Els únics que tenien accés a la cultura i a la filosofia, a la vida ociosa que permet dedicar molt de temps a pensar i enraonar passejant per bells jardins. Sols els qui ho tenen tot poden renunciar. Sols el ric pot jugar a ser pobre, que mai no és a l’inrevés, MAI).

Deixant de banda “els plaers de la bona vida” i dedicant-se a una vida virtuosa guiada per la raó per esdevenir IMPERTORBABLES (ataraxia).
Ataraxia, un bon nom per una heroïna de video-joc o per una femella de lloro. Però un nom massa lleig per a la vida. Perquè si la vida ha de ser IMPERTORBABLE… SI TOT ALLÒ QUE “ENS TORBA” (en castellà: turba, de turbar) ens ha de deixar de torbar, doncs… què hi farem?. Atrafegats per una vida plena d’activitats, rebutjant sistemàticament tot allò que ens puga fer sentir alguna cosa bona o bonica o interessant... alguna cosa que ens pugui donar plaer. Així hem d’anar?...

És estiu, fa calorassa, davall les fulles mig pansides de la parra les dues cosines busquen les primeres brises de la vesprada. Una d’elles mou el ventall...l’altra no. Una vist lleugera i l’altra de dol, d’un negre immens. Dues dones d’edat a les quals la vida ja els ha donat algunes lliçons. Dues dones que es veuen cada dia sota la parra quan el sol ja deixa d’apretar.
I diu: - Teresa, vols que ens bevem una orxata ben freda?.
I respon: - No.
-      - Xica, ens farà be. Un gotet menut.
-       -No. Deixa-ho estar, dona.
-       -Però, com ets, Teresa!.
I diu L’ESTOICA COSINA: - MIRA, al cos li dones i li agrada. És viciós el cos. Li agrada i desprès, quan no ho té, ho tira a faltar i pateix, el cos. Així que patiré gana d’orxata per no patir desprès quan no en tinga.

Mira que els estoics fa segles que tancaren la seva escola filosòfica a la  antiga Atenes. Mira que els vells prohoms fa anys que ja no hi són ni influeixen. Contempla la paradoxa: una dona que mai no ha llegit ni una sola frase d’aquells polsosos llibres reeditats en col·leccions reservades solament per a “especialistes” en facultats plenes de caps i cossos de doctes nous prohoms.

I ella ha fet seu aquest mode de veure i viure la vida:
Patir primer per no patir desprès. Renunciar a tot allò que ens puga fer somriure (ni que siga fugaçment) per no tirar-ho a faltar desprès. Fer tot el possible per “no enamorar-se” ni gaudir d’un amor jove i nou per si es trenca, per si no tira endavant, per si desprès no es té i s’ha de patir absències i reprimir desitjos ancorats en les passions viscudes.
No sexe, perquè si el sexe es té, agrada i desprès quan no es té, es tira a faltar... Ja ho deia ella: el cos...
No pujarem la muntanya, que desprès haurem de baixar i enyorarem allò que hem contemplat dalt del cim i restarem a la vall plorant pel cel obert.
No coneixerem. Que així desprès no haurem d’estimar.
No buscarem. Que desprès perdrem i enyorarem allò que vam trobar.
No escoltarem, ni deixarem parlar. Que algunes paraules s’enganxen a l’ànima i desprès fan mal.
No abraçarem. Que això “avicia”, i desprès no hi ha qui visca sense un abraçar.
Ens posarem el dol i no ens el llevarem. No siga cosa que ens vegen vestits de colors i pensen que tenim ganes de viure nous amors.
Patir primer per no haver de patir desprès.

Abominable estoïcisme plantat com un roure corcat enmig d’aquesta societat fragmentària que ha agafat bocins d’aquí i allà i tracta, amb les escombreries, de fer un discurs coherent que doni sentit a tot. I NO ACONSEGUEIX DONAR SENTIT A RES...
Un estoïcisme barrejat, oh contradicció, amb un hedonisme cada dia menys possible: comprar coses, recercar petits plaers, canviar les peces de roba sense parar...
I ens ho fem com en una muntanya russa... Ara amunt, a gastar, a viure la dolce vita, a viatjar, a esquiar, a beure, a follar. Ara avall, mai més, portes tancades, celibat, dieta, a casa, a llegir poetes tràgics i a mirar per la finestra els contenidors de la brossa com un paradigma de la vida moderna... Ara de nou amunt, a eixir, a agafar un pet, a canviar de cotxe, de mòbil, de “look” o de llit. Ara avall: no agafe el telèfon, no done besos, que molen i els tirarè a faltar, no agrane... per a què? Si es tornarà a embrutar.
Ara vine, ara deixa’m... I passa la vida entre la negació de l’orxata i una fartera de tot i de tots que deixa –diuen- esgotat.

És el temps del “fussion” i ho han ben fussionat.

Doncs, mira... JO PASSE D’ESTOICS I dels altres també prou...
Jo beuré l’orxata i la gaudiré. I m’alleujaré la calor forta i pastosa. I demà, si no en tinc, la tiraré a faltar, però beuré aigua freda i tiraré endavant.
Mira, ens anirem coneixent, i ens gaudirem. I demà, si no ens tenim, ens tirarem a faltar i guardarem el nostre patrimoni d’afecte com un tresor. I serà nostre i de ningú més, sense dol... Vestits de colors cantarem a la vida. I tirarem endavant amb aigua clara i neta, que ben bona està.
I si torna la dolça orxata, la beurem de nou, junts, sota la parra, ben arrecerats.

Descansin en pau – que ja és hora- els vells filòsofs, que ja hi ha prou de patir primer per no patir desprès, de gojar primer per si desprès no es pot. ARA, ve com ve i així ho agafarem, sense por del que puga esdevenir desprès.  

2013/04/09

Diari de Joaquim. 12 d’abril de 1974


Querido. Si, lo sé, no debería tenerte hambriento de mí mismo y mis actualidades tantos días. Pero algunas cosas las dispongo yo, así habíamos quedado al principio, ¿recuerdas?. En estos días, desde la última vez que te tomé entre mis manos, has sucedido algunas cosas. No voy a relatarte las cosas cotidianas (ya imaginas que hay que regar las plantas, barrer un poco, recoger leña…) pero debes comprender que algunas veces me ausente sin decirte en qué ando, o qué cosas ocupan mis pensamientos.

Ayer hablé con Joan. Es una de esas personas maravillosas que siempre dejan lo que tienen que hacer para charlar con un amigo o por hacer un favor. Como andamos los dos en el proceso de aprender bien a escribir en la misma lengua en la que nos comunicamos, se ha ofrecido a hacerme las correcciones de todo lo que escriba a partir de ahora para ti. Así que, tras pasar por sus manos y sus ojos, las palabras que grabe en tus hermosas páginas blancas, a partir de hoy mismo, serán en otra lengua.
Se que eres un diario florentino, que no debes conocer otra lengua que la que se escucha por la Toscana, pero ahora eres mío y no tendrás más remedio que aprender conmigo, que tomarme como soy.

                Coneixes Lisboa, estimat?. Quina pregunta!. A no ser que algun dels materials amb els quals has estat composat vingui d’allà…
Lisboa és una d’aquelles ciutats que s’enganxen al cor. Una ciutat, com altres al món, que ha estat arrabassada i enrunada per un terratrèmol. Desprès la van reconstruir i la van deixar, en la part nova, com un saló de ball d’un palau on els pobres poden dansar a cel obert i al compàs dels sons que interpreten els músics de carrer. Si, jo vaig ballar a Lisboa una cançó bella i trista alhora. Hauries d’anar a Lisboa, diari. Comprenc que venint d’una de les ciutats més belles del planeta no sentis la necessitat o el deler de viatjar a cap altre lloc, però hi hauries d’anar. Se ben cert que t’agradaria.

De Lisboa m’ha arribat avui una postal i, amb ella, una punxada al cap. Saber que està allà i amb un altre no m’ha fet be, la veritat. La vida té aquestes coses i solament la incomunicació les podria evitar. Si mai no m’hagués enviat aquella postal jo hauria seguit amb la llenya, amb les plantes, acaronant el gat, fent passejos amb Irene, parlant amb en Joan. Però aquell “et recordo amb afecte” amb el qual acaba la frase m’ha fet mal. Saps, diari?. No hauria d’estimar d’aquesta manera tan ... no se com dir-te. Bo, igual ja m’has entès sense afegir-hi cap adjectiu. L’he posada – la postal- dins la capsa dels records i ja saps què em passa amb aquella capsa de tant en tant.

I així he passat el dia avui. Amb el seu nom pegant voltes al meu cos prim com un insecte gros i de colors lluents. He anat al camp per veure de buidar el cor amb l’aixada. He pujat a la font gran per aigua i he rentat estovalles, calçotets i samarretes al riu amb sabó de casa. Se fer sabó de casa, saps? Em va ensenyar Marina. I ara, sol a casa, en el silenci de la nit no pare de repetir: “et recordo amb afecte”. Una i altra vegada... Com que tu ets el meu diari, a tu si t’ho contaré. També he plorat un poc. Res, no pateixis, un parell de gemecs i dos ofecs breus. Ara em sento millor.

Un dia anirem tu i jo a Lisboa, diari. Caminarem per les places i pujarem les costeres. Mirarem el riu i la mar. Però ara no pot ser. Saps que no tinc diners ni feina. Serà un dia futur, veuràs.
Disculpa’m... se que no t’interessa el futur, com tampoc les coses que et conte del meu passat. Se que el teu aliment són les meves hores presents, els meus minuts. Solament avui t’importa. Ho tindré present.

Has vist?. El Joan i jo hem aconseguit junts expressar-nos de manera discretament bona en català. Has de comprendre que ens emocioni. Hem viscut una educació reglada i açò d’aprendre de forma auto-didàctica és nou per nosaltres. Igual arriba un dia que als joves no els hi costa tant... Però això també és futur (o no és, no tinc forma de saber-ho) i no és cosa teva, estimat.        
                                    

2013/04/08

Diari de Joaquim. 9 de abril de 1974


Habrás observado, querido mío, que desde hoy otra cosa más va a cambiar: tendrás que llamarme Joaquim, así, tal cual lo lees, no tiene dificultad ya verás. En los papeles que me ha dejado Joan para que aprenda bien mi lengua aparece así mi nombre y así será desde hoy. Nadie me llama así, nunca nadie lo hizo, pero tendréis que ir acostumbrándoos a verlo así escrito. Llamadme como os parezca mejor: amigos, familia, vecinos, diario… pero yo voy a llamarme así desde hoy mismo: JOAQUIM. Me gusta que tenga “q”, eso no cambia, pero además me gusta que acabe en “m”. Así lo he decidido y así lo habrás de aceptar, diario…recuerda nuestro trato: con libertad...

Hoy salí a pasear con Irene. Me encanta Irene. Voy a verla cada día y vamos a pasear un rato si hace bueno. Y hoy hizo bueno. Con ella no tengo que hablar de Kafka o de Schopenhauer, como solía hacer con mis compañeros de la facultad cuando vivía en la ciudad. Leía y leía, cosas densas, fundamentales, trascendentes y pretendía siempre estar a la altura de mí mismo cuando nos reuníamos en la plaza del negrito al atardecer para tener conversaciones sustanciales y elaborar frases ocurrentes mientras degustábamos las chocolatinas que venían acompañando al café. Con los dientes manchados, sentíamos el vértigo y la emoción de expresar las conclusiones a las que nos llevaban nuestras lecturas. Pero aquello era cansado, y siempre tenía un punto de vanidad que, a veces, me daba pequeñas punzadas en el pecho.
Con Irene hablo de las cosas que vemos. Ella es mayor, mucho mayor que yo. Sus 78 años cumplidos la hacen venerable. Sus cabellos siempre perfectamente dispuestos la hacen bella. Y sus dedos llenos de anillos no disimulan ya una vejez maravillosa. Con ella doy un paseo cuando hace bueno – esto ya lo sabes, diario mío- y hablamos de lo que sale. Todo superficial, sencillo, tenue, luminoso. Nunca hablamos de política, del destino final de las cosas o del porqué de los placeres y los días. Hoy fuimos hasta una masía abandonada. Yo miraba las tejas a punto de hacer crujir las vigas carcomidas para hundirse definitivamente en la oscuridad de los muros. Y le he escuchado la frase más filosófica que nunca dijo delante de mí: “també nosaltres hem de caure finalment” (¿entiendes el catalán, diario mío?. Estoy seguro que si, lo aprenderás conmigo a buen ritmo, confío).
Me gusta escucharla. Ella me dice cosas bonitas. Me da besos en la frente cuando nos encontramos por la aldea. Dice que soy guapo y que me quiere. Yo también la quiero a ella. Busco su compañía, su sonrisa. Hay en ella un extraño miedo en el fondo de sus ojos, pero lucha contra él cada día a fuerza de contar cosas divertidas, de cantar viejas canciones o de recordar a su madre, a la que nombra cada día, siempre… En esos momentos la pequeña sombra del miedo se desvanece y creo que es feliz, lo creo sinceramente. Le gusta que un joven treintañero la acompañe a pasear. Se pone guapa y se pinta un poco con un gusto exquisito. Se apoya en mi brazo izquierdo y buscamos caminos tranquilos casi cada día. Nunca me preguntó porqué vine a vivir a su pueblo, a esta aldea. Y eso siempre lo agradezco, porque no sé si puedo responder satisfactoriamente a esa pregunta: no es por trabajo, ni por amor, ni por ninguna de las buenas razones por las que las personas se instalan en un lugar que les es del todo ajeno. Así que prefiero que no me pregunte, porque tendría que expresarme con muchas palabras y ella y yo no nos expresamos nunca con muchas palabras.
En la masía abandonada había jacintos en flor. Su aroma nos ha hecho sonreír a los dos. Como la casa parece no tener dueños o, si los tiene, no van a disfrutar de ese aroma fuerte y recio, hemos decidido hacernos dos pequeños ramilletes. Su casa y la mía olerán igual por unos días. Hemos mirado las nubes y hemos saludado a unos ciclistas – ay mi bici, cómo la echo de menos!-. Y poco a poco hemos vuelto hasta la calle del agua, en dónde ella vive. Le aparté la cortina y recibí su beso liviano (nunca quiere mancharme de pintalabios rosado). Le ayudé a poner unas patatas nuevas que compró en la despensa y me despedí hasta mañana.
Al llegar a casa he cogido una pequeña vasija de barro que encontré el otro día y he colocado, sin gracia alguna, las flores. Una de esas flores viajará hasta Sicilia a casa de María. No sé si cuando cruce el mediterráneo dentro del sobre, le quedará aroma alguno, pero estoy seguro que a ella le gustará.
Tengo sueño, diario. Así que, como ya te di tu primera ración de “hoy” ya me voy a la cama. Sé que mañana estarás esperándome. Espero poder seguir contando contigo. Creo que estuvo bien que aparecieras en mi vida. Si, está bien. Todo está bien.   Tuyo, Joaquim.
    

Diari de Joaquim. Página 0. Introducción 8 de abril de 1974.


Marina me ha traído este precioso cuaderno de Florencia. No pude ir con ella porque últimamente no me salen las cuentas. Después de acariciar sus tapas de piel marrón, de pasar suavemente mis dedos por los surcos del grabado que lo adorna, he decidido estrenarlo. Sin esperar más.
Querido diario… Me hace sonreír esta forma de comenzar, pero es la de todos los diarios. Ya lo quiero, si. Me acompañará hasta que se agoten las páginas blancas que cosieron para darle forma de libro. Y debo quererlo si es que va a ser mi compañero en estos meses…¿quién sabe si serán años?. Porque no pienso ligarme a él con espíritu de obligado cumplimiento. Escribiré cuando tenga ganas de hacerlo y ya… Y, conociéndome, no creo que sea cada día. Con esta decisión y de ese modo ya desvirtúo su nombre: “diario”, lo sé. Pero él –mi diario- sabrá perdonarme, espero.

Gracias Marina. Si alguna vez vuelve a ti este hermoso cuaderno, quiero que sepas que acertaste con el regalo. Siempre aciertas conmigo, querida amiga.

Debo empezar por lo que fui para llegar a ser lo que soy. Y debo usar esta lengua que fue la mía (aunque ya casi no lo es… dejé de usarla, o ella dejó de usarme a mí, si es que las lenguas tienen alma y pueden elegir). En los años tiernos de mi infancia, cuando me llevaron a aquel internado cerca del río Segura, a fuerza de tortazos, olvidé la lengua en la que me criaron, en la que aprendí las primeras cosas de la vida. Pero no, no me costó olvidarla… fue fácil comenzar a usar esta otra, que también es mía, porque siempre hubo un actor (seguramente pésimo) dentro de mí, y cambiar de nombre y de idioma me ayudó con el nuevo personaje que había de representar durante algunos años. Me comenzaron a llamar por mi apellido: Boronat. Y mi nombre propio no quedó ni para la firma. Y comencé a leer, escribir, odiar, nombrar, esperar y rezar en esta lengua en la que comienzo mi diario. Insisto, no fue dramático para mí… al menos en aquel momento. Lo asumí como asumí tantas cosas absurdas que tenían que formar parte de mi día a día: por ejemplo aquella ley que mandaba que las puertas debían estar siempre abiertas en los tiempos de estudio (aunque la humedad horrible se paseara de cuarto en cuarto hasta dejarnos tiritando), de modo que los corredores de aquel viejo edificio eran un laberinto de luces amarillentas que caían tenues sobre las baldosas blancas y negras del suelo. Reflejos de luces, sonidos de tos que se alternaban aquí o allá, pasos perdidos de quienes vigilaban que el silencio no se rompiese bajo ningún concepto. Sí, todo aquello quedó lejos, muy lejos de quien soy ahora, pero es mío, absurdo y viejo, pero mío.

Ya no uso esta lengua, no. Ahora vivo en un lugar en el que solamente estamos unas cincuenta personas, y ninguno de nosotros necesita expresarse de otro modo que con gestos, sonrisas, abrazos y en aquella lengua que aprendí de pequeño y que ahora estudio para poder escribir, amar, vivir y esperar… Joan me pasó una gramática catalana que estudio cada día. Voy progresando, pero aún no me atrevo a escribir en mi nuevo-antiguo idioma… Me inculcaron el pudor de los errores ortográficos también a fuerza de tortazos.
Cuando vivía en aquel lugar enorme y desangelado, rodeado de ojos curiosos, tristes, adolescentes, masculinos y singulares, solamente se notaba mi origen cuando me tocaba leer la epístola en la misa. Mis “s” sonoras y mis “ll” pronunciadas con vigor y fuerza, daban a aquellos textos sagrados un tinte rústico, campestre. Una sonoridad que hacía reír a los que venían de más al sur, exactamente igual cómo a mi me hacía sonreír aquella forma peculiar de hablar de casi todos mis compañeros. De ese modo, mi idioma siempre sonó mestizo, cargado de olores de azahar, de poemas de Miguel Hernández (que aprendía de memoria), de ramas de palmera y acequias que, pintado de leves trazos de telares alcoyanos y salitres del puerto de Denia, no era exactamente lo que tenía que ser. Era (y aún es, creo) mi versión particular.

Cada vez que abría la boca para quejarme me la tapaban con argumentos incontestables: “más sufren los niños en África”. Cada ocasión que tenía para expresarme como yo, como uno, era segada con hoz de oro en pos de “la comunidad”. Cada día que pasaba era menos yo…pero aquel también era yo, también soy yo. El de los ojos verdes (que ya han perdido su brillo), el de los brazos fuertes que tantas veces sujetaron a uno u otro para que no sucumbieran, y el de la voz tan grave que, ya con aquellos pocos años, entró directamente a formar parte de la cuerda de los barítonos en la “scholla cantorum”. Un niño con voz de hombre, ese era yo. Me cuidaron cuando estuve enfermo (pocas veces, la verdad) y me trataron siempre como un extraño porque nunca acabé de encajar en aquel pavimento de ajedrez. No fui peón, ni rey, ni caballo, ni torre. Siempre miré pasmado aquellos movimientos, los repetí y traté de pasar desapercibido, aprendí a jugar, pero nunca quise ganar partida alguna. Y como no gané, dejé el juego, el tablero y las reglas de aquel castillo.

Ahora vivo más cerca del mar, no me faltan amigos, tengo un trozo de pan, mi guitarra, algunas flores en la terraza y los ojos verdes… Sí, eso no cambia.
Tengo deudas, alguna botella de buen vino en la despensa, algún amor fugaz y sábanas blancas que pongo siempre cuando viene (el amor fugaz, claro)… Pero viene poco, no entiende mi vida apartada, casi de ermitaño. Se enfada cuando me paro a hablar con las vecinas. Siempre se lleva algunas flores de la terraza o algunos dulces del horno, pero no se queda nunca mucho tiempo.
También tengo un campo pequeño con olivos y viñas. Un par de cajas sobre la mesa: una con tabaco (siempre lo consigo cuando alguien baja a la ciudad y se acuerda de mi y de mi vicio más evidente) y otra con recuerdos. La segunda siempre pienso en quemarla cuando llega san Juan, o san José…es decir, cuando llega la primavera o el verano, cuando cambia la estación y se siente la necesidad de deshacerse de algunos pesos. Me pasa cada año, es como si el anhelo de ser realmente libre retornase con el buen tiempo y el aroma de las flores del cerezo. Pero el caso es que ahí sigue mi caja de recuerdos: cerrada, intacta, perenne.
Ya no tengo mi bici (tuve que venderla el mes pasado para acabar de pagar los canalones nuevos del tejado de atrás) ni la pajarita negra que me ponía para cantar en la coral. Esa la perdí la última vez que bajé a la ciudad…quién sabe en qué callejón. Tampoco está ya Valent, mi perro fiel. Ni mi amiga María a la que escribo cada día 8 de mes a su casa de Trápani. Se marchó persiguiendo a su hermoso siciliano y allá sigue: sin él, pero tranquila. Al menos eso dice cuando responde mis cartas. A ella, a mi perro callejero y libre, y la bici, son las cosas que más añoro, las que más me faltan… Y perder la pajarita fue como perderme un poco a mí mismo, como dejar atrás, abandonado en un callejón de la ciudad, aquél chico que fui…que quizás siempre seguiré siendo.

Cogeré un papel azul y me pondré a escribir a María… luego seguiré contigo “querido diario”.

Aquí estoy de nuevo, querido. Dispuesto a comenzar con el presente. Porque tú te alimentas de relatos frescos del día a día, no de las cosas que sucedieron. Eres mi diario, mío. No mis memorias, que posiblemente a nadie interesarían jamás. Y debo serte fiel y darte tu alimento si quiero que me acabes queriendo.
Así que comenzaré por hoy, y sólo acudiré a ayer cuando me asalte, cuando me embista un recuerdo. Tampoco en eso pondré límites. Si tenemos que estar juntos tú y yo, diario, tendremos que respetar nuestros espacios de libertad… ¿trato hecho?.

2013/04/04

...un dia vaig néixer


Un dia vaig néixer. Es veu que quan vaig néixer era molt lleig i tenia el cap lila i llarg com una esbergínia. Però després em vaig fer més guapo i per això em van portar al col·le. Vaig estudiar i en els entretemps vaig menjar piruletes, caramels i pa amb nocilla. També puré de patates. I, quan no em veia ningú, mastegava xiclets de clorofil·la. I un dia em van donar un tricicle però ara ja no el tinc. També he jugat a cartes i algun cop he fet algun viatge. Abans vestia de blau i negre i ara vesteixo de taronja. Continuo vivint, en general força alegrement, i continuo mastegant xiclets de clorofil·la. Normalment tinc son a tothora. Un dia moriré perquè no sóc diferent de ningú. I llavors ja no en mastegaré, de xiclets de clorofil·la. Però serà bonic perquè posaran cançons xules i flors de molts colors. I mentrestant m'ho estic currant perquè el dia de l'enterro vingui molta gent.
Però això ja ho escriuré en el futur.
Jordi Castells

Un dia vaig néixer. Es veu que quan vaig néixer era molt lleig i tenia el cap gros. Però desprès em vaig fer més guapo i tenia el cap ple de caragols. I em van portar al col·le. Vaig estudiar i en els entretemps vaig menjar piruletes, caramels i pa amb nocilla. També puré de patates. I quan no em veia ningú, em menjava les ungles. I un dia em van donar un tricicle però ara ja no el tinc. També he jugat amb ninos i alguna vegada he fet algun viatge. Abans vestia de blau i gris i ara vesteixo de taronja i blanc. Continuo vivint, en general força alegrement, i ja no em menjo les ungles. Normalment no tinc son a tothora. Un dia moriré perquè no sóc diferent de ningú. I llavors ja no mastegarè ni ungles ni cap cosa. Però serà bonic perquè posaran cançons xules i flors de molts colors...que m'agraden a mi molt les flors. I mentrestant m'ho estic currant perquè el dia de l'enterro vingui molta gent.
Però això ja ho escriuré en el futur... que, de moment no m'importa massa...sempre he preferit el present...
Pauet

Cada home mata el que estima...



“Cada home mata el que estima, deixem que això s’escolti. Alguns ho fan amb una mirada amarga, alguns amb una paraula afalagadora. El covard ho fa amb un petó, el valent amb una espasa (o és a l’inrevés?). Uns maten el seu amor quan són joves, alguns quan són vells. Escanyen alguns amb mans de luxúria, altres amb mans d'or. El més amable fa servir un ganivet, perquè els morts tan aviat es refreden. Alguns estimen massa poc, alguns massa temps, alguns venen i altres compren. Alguns ho fan escrivint la fi amb tantes llàgrimes, i altres sense un sospir. Però cada home mata el que estima, però, cada home no mor matant el que estima. Resta viu per plorar la mort de qui ha estimat”.


No puc citar l’autora o l’autor... ha arribat a mi com un dard. I no m’ha sonat a sentència escrita en pedra o plom. M’ha donat peu a un ball de preguntes, de respostes, de miralls...

Hi ha qui mata la terra que l’acull i riu... despreocupat i desmenjat destral en ma, a foc i a flama.
Hi ha qui riu davant la mort i plora davant la vida. Així en som de contradictoris els humans.

Mata la flor novella de l’amor que neix il·lusionat quan només és un brotet tendre, abans que doni fruits... i ho fa per por, per inseguretat, per qui sap què?... I ho fa, diu, per be. Perquè és millor capar que deixar créixer. Avortar-lo abans que cresca més.

Mata l’afecte incondicional d’amics sincers amb estudiats oblits, amb descàrregues de violentes paraules o cops de peu. Perquè un amic ho ha d’aguantar tot, diuen... i a força de cops i crits i excessos de confiança, mor la flor senzilla de l’amor d’amic i el mal fa emprempta... Una emprempta cruel que ens deixa a bocinets, esgotats, quasi exhaurits.
Mata la mare que el va parir a disgustos.
Mata la pàtria a força de treure les arrels a sol i cel oberts.
Mata el pare i les expectatives que sobre ell s’havia conformat a navallades d’autoafirmació i supèrbia.
O es mata a si mateix...lenta o violenta...ment.

I mentre mata, mor...
Com si per viure un hagués de matar tantes coses i tants cossos. Com si per deseixir-se’n fos precís capolar carn i ossos d’uns i d’altres.

Diuen que finalment el nostre esperit haurà de pesar menys que la ploma d’un au divina i mítica... Si això fos cert, el pes dels cadàvers serà massa gran. Amuntegats al centre d’un cor corcat, d’uns ulls plens de sang... Massa pes tenen les culpes, massa.

Jo, per la part que em toca, allunyaré navalles, paraules bròfegues, punxegudes i fulletes d’afaitar... Que no, que no vull fer-me/te mal. Que vull anar lleuger camí avant, amunt, avall. Sense col·leccionar membres esquinçats, llàgrimes alienes i camises esquarterades.
No hauria de costar-me... només estimar... a qui vulga caminar lleuger sota els núvols, despentinats, caient-nos el granís sobre els muscles forts, arrecerats.