2012/01/22

...per trossos


Ja em feu posar la carn de gallina, quan en Juliet em contà com el representant dels serveis funeraris entrà a l'habitació de l'hospital on cuidava de la seva mare i li proposava un soterrar parcial de la cama que li havia estat amputada a la pobra dona... Com si haguéssim d'esperar la ressurrecció de la carn per fragments, a trossos i mossos... Al nínxol, aquella cama esperaria la resta del "jo" per reintegrar-se en el final... "No som res, no som ningú... ossos corcats de tomba vella" (això canta En Jaume des de la tomba).
Extirpar... tallar fragments i bocins d'un mateix o de qui un més s'estima i seguir vivint...
Si, ja se, parle d'aquelles coses que ningú no vol sentir, tètrica realitat, intimitat fàstica i fàstic íntim... com aquella "Nieves Concostrina" que cada matí feia relats curts a la ràdio referits a cossos sense vida i ossos sense carn... bon matí i endejú...
Ara assistim a un nou verb que no formava part del vocabulari que usàvem amb quotidianitat... RETALLAR

Amputar, extirpar i retallar...
Amputar llibertats aconseguides per la força de la unió i per muntanyes de morts... vore cremar-se quatre joves al Marroc de pura desesperació, mentre el president d'Espanya lloa "els avenços democràtics" de la monarquia marroquina. Vore el rostre de Gadaffi ple de sang i el seu cos a puntellons i, cop seguit, la intolerància i la ignorància guanyant a les urnes...
Vore els lladres dels bancs damunt d'unes sabates de tacó de dos mil euros, córrer escales avall amb les bosses de la brossa plenes dels nostres diners fugint... - Què bones cames té eixe!, deia la iaia coixeta quan veia els futbolistes multimilionaris corrent pel camp.

Extirpar el futur de joves ben formats a la vella Europa... assedegats per començar a viure i aturats sense remei... Asseguts al sol de les places públiques cridant indignats i colpejats per les forces més fortes dels forts... les úniques que saben emprar: les del puny tancat i la ma dura...
Retallar amb tisora de dents punxegudes les conquestes d'una societat que semblava ja tenir clar que l'educació és el fonament de la pau, la justícia i la llibertat per a totes i tots... Jo he viscut encara els dubtes (i no sóc massa vell) del llaurador que troba més precís portar el xicon a fer les ametles que que vagi a l'escola... Però això ja no passa, tothom sembla tenir per sagrat l'espai de les aules, la veu dels mestres... Ara em fan AUTORITAT PÚBLICA i, alhora, em retallen el sou, no paguen la llum i la calefacció, ni les beques, ni els serveis...

Com un cos vell que es pregunta què fa en el món... amb ullets tristos dient: - Senyor, perquè no se m'emporteu ja?... sense cames per córrer, sense matriu per parir fills joves, bells i sans que visquen i lluiten, sense vista als ulls de pura vellúria, sense ànima ni ànim...
No, no... encara no és hora de demanar mort i terra per al cos vell i cansat... encara queda la veu per escridassar-los, per dir-los desvergonyits, lladres, desgraciats... encara queda la veu per demanar, tots a una, llibertat i democràcia i coneixement...
Quan un ha vist llocs com el cementiri jueu de Praga... nou pisos de morts amuntegats coronats de lapides acormullades... quan un sap que tants s'han pegat foc i s'han amagat pels boscos durant mesos... quan aquestes democràcies ha costat llàgrimes de sang... cal tornar a cridar perquè aquesta colla de malparits deixen de furgar en el calaix dels nostres diners... és l'hora de pegar puntellons a les velles cadires, de seure en terra i callar fins que el nostre silenci se'ls faça insuportable... és l'hora de fotre'ls a tots fora i enviar-los al país dels oblidats, o dels "calandaris", però fora d'on vivim les persones de be, de bona voluntat.