Quan va engegar el motor de la furgoneta, una llàgrima es va esvarar pel seu rostre cremat del sol i solcat de vivències.
Ella havia deixat una carteta breu al banc de la pica del lavabo, al càmping. Tres frases que es resumeixen en un adéu i un cuida-la be...
Des d’aleshores, Martí i la seva filla, com aus migratòries, seguiran el seu camí sempre cap al sud, d’alberg en alberg, de refugi en refugi.
Ell decidí guanyar-se la vida fent escultures de sorra a les platges (va decidir o la vida decidí per ell... ¿quí sap?). Per divertiment de banyistes i passejants, Martí recorre les platges i els passejos marítims durant la temporada de calors i gelats amb la seva filla.
Ella va néixer sense llar, perquè els nòmades no n’hi tenen d’això... i només goja en parlar d’ocells i plomes, de pics i becs, d’ous i nius.
-Pare, m’havies promès que aniríem a la llacuna a veure les garses i els flamencs...
- si, amor... hi anirem... però ara mateix he d’acabar aquest elefant de fang...
- no m’agrada l’elefant... vull vore
pardals. M’ho havies promès...
Abans d’eixir de la platja de Dénia, sempre al sud... Martí li parlava de les aus belles i grans que s’hi poden veure a les llacunes de La Mata i Torrevella i per la Torrella de Santa Pola. Aquelles aus, com ells mateixos, fugen del fred. En moure els primers vents que anuncien neus, tempestes, gel i gebrades; volen sense descans cap al sud, a terres càlides i amables. Migratòries les anomenen.
Ella remena dins el furgó fins que troba els prismàtics. Se’ls amolla al coll i baixa a la platja:
- Pare, ja n’estic preparada...
- Però hui no anirem a la llacuna, filla.
A més, les aus no vénen quan tu vols, vénen quan vénen, quan és l’hora, quan és temps.
Unes boires precioses, enormes, gegantines, s’atansen sobre la mar en aquell matí de tardor. És octubre, i hi ha pont. Els turistes passegen pel la vora de l’aigua i seuen amb aparent felicitat a les terrasses dels restaurants. En acabar el pont baixarà Martí i la xica a Màlaga. Per allà baix encara por ser hi haja algun banyista disposat a deixar alguna moneda al seu barret mexicà mentre ell dona forma al fang. Farà castells i palaus, éssers mitològics, sirenes, cavalls, goril·les i gats... fins que el fred els retire a l'únic lloc que poden dir seu: la casa del poble; aquella casa vella que els espera amb un munt de cimals i branques per passar l’hivern.
- Dis-me el camí de la llacuna i anirè jo sola... ja m’he fartat de veure’t amollat damunt aquest elefant...!
- Mira, farè un munt de pardalets de sorra damunt la trompa... em quedarà bonic, tot guarnit d’ocellets – diu Martí, per llevar-li la idea obsessiva amb la llacuna-.
- Pare, una promesa s’ha de complir...
Aquelles paraules li colpiren el cor. Marta havia promès que sempre estarien junts... fins que va aparèixer un home com espectre sedentari amb camisa blanca i bellesa insultant i va decidir deixar de volar sempre al sud, sempre cap avall... I Marta va arrelar.
Si, ho havia promès i havia de fer-se avant...
Aquell elefant de fang i aigua resta mut sobre la platja, mig desterrossat de les ventades fortes d’aquell aire batent de tormenta propera.
En arribar a la llacuna, la furgona resta sota un raig de sol vora el petit cementiri. El cel està indescriptiblement bell i relluenteja amb negres i blaus sobre els pins retorçuts que van a banda i banda del caminal.
Els peus trepitgen fustes i pugen escaletes fins arribar al mirador. La sal posa blancors a les vores de la llacuna i els ulls es claven a l’horitzó com estaques de fusta verge.
Ni un, ni gens, ni cap...
- On són els pardals, pare?...
- T’ho deia... ells no hi són quan tu vols. Vénen quan és hora, quan toca, quan el fred les obliga a emigrar...
- I no és hora?...
Martí tracta de fer memòria dels seus coneixements sobre les aus migratòries i no sap ben be que contestar... La que sabia d’aquestes coses és la Marta. Ella és la que va donar a la nena un xic de la seva passió per les aus. Ella és la que parlava sempre de volar i anar sempre d’ací cap allà, de llibertat i de no comprometre’s amb res ni ningú. -Els arbres arrelen, les aus no... vull ser com elles; deia sovint.
El cas és que, siga hora o no; toque o no toque, solament un pardalot negre revola sobre la llacuna. Només un...
- No patesques, filla... vindran, sempre venen, no fallen mai... només és qüestió d’esperar, amb paciència...
- Si, esperarem pacientment, pare... vindran... Tornem a la platja. Vull que faces un conillet com aquell sobre el llom de l’elefant. Segur que agrada molt als xiquets i deixen moltes monedes al barret... I jo faré ocellets de fang mentre arriben els de deveres...val?...
La tormenta descarrega sobre la llacuna. L’aigua no fa malbé l’escultura a la platja i es posen a la feina nomès parar de ploure... mentre esperen que tornen les aus... que tornen, sempre tornen... és qüestió de saber esperar... que no hi ha pressa, que sempre és temps...
