2009/09/24

Dinar a la presó


Contaré aquesta història en primera persona, com si jo fos la meva pròpia mare, que és la què la va viure realment...


Dia de la mare de Déu de la Mercè... de ja fa nosemolts anys... Ploïa, i molt... un aiguat dels que fan història. Si el meu germà no em puja als muscles seus per passar el carrer, l'aigua se m'havia emportat, cert!... estava tan primeta, jo!. Era la postguerra, això si ho recorde. Les telesèries que mire amb deler em porten darrerament a la memòria tot allò que tots nosaltres vam passar. Sembla que els guionistes s'han posat d'acord en refrescar-nos la memòria, en passar-nos de nou pels ulls totes aquelles sensacions... i ho fan be, massa be; ben documentats estan quan retrobem aquella sensació d'impotència, d'injustícia, de conformació amb una realitat dura que véiem - havíem de vore - com perfectament natural: "així és la vida" , "així vénen les coses..." ; ens acostumaren a dir davant cada cas i cada cos famolenc, davant l'absurd i entre la misèria d'una farina escassa i un pa negre com follí...


La mare i Paco es van haver de quedar fora de la presó... no els deixaren entrar. La gràcia que el govern havía volgut fer als familiars dels presoners polítics era solament per a un membre de cada família... un de sol... i jo, sola, vaig haver de recòrrer els corredors d'aquella presó d'Alacant. Sola vaig haver d'esperar darrere les reixes que s'obriren, esperar pacientment que les gronses rovellades feren la seva xarrameca i, així, poder besar el pare i abraçar-lo de part de tots.

Era solament una xiqueta, una personeta amb ganes de viure tot amb intensitat, incluida la estona que m'havien permès entrar al penal per dinar amb el meu pare... Si, hi estava decidida a viure això amb la profunditat de l'oceà, amb l'amplària i la llargària de la mar que acabava de contemplar al front de les palmeres del passeig de l'esplanada.


No puc recordar que vam dinar... no sabria dir que hi van posar a aquells vaixells i dins els gots..., perquè en el temps de la fam jo mai tenia fam. Dos canyots per cames i un bon humor envejable que em salvava de xinxes, polls i malsons. La boirosa memòria és així..., nomès recorda el que ella vol. Recorde que no hi havia llits... On dormiran aquestos homes?, vaig pensar...

També recorde que vaig vore dos homes iguals, completa i exàctament iguals... amb els mateios nassos i front i llavis, tan flacs i exhaurits...!. Pare, com poden ser tots dos iguals?-vaig preguntar-li-. No saps qui són? - em contestà- són del poble, del nostre poble... el tio Josep i el seu germà Simeón... Amb el temps he comprès que aquells dos homes no eren bessons, encara que a mi m'ho van semblar. Aquella roba mal cosida els feia semblar eixuts, esmunyits... els cabells afaitats, el rostre esgrogueït... dues gotes d'aigua tèrbola, dos esperits... o millor, tres, perquè el pare semblava com ells, un germà més entre els murs humits d'aquella presó.


Ens feren regalets. Quico, el meu pare, havia folrat dues caixetes iguals i encara no se perquè vaig decidir bescanviar-ne una amb una dona que allà estava amb nosaltres. Un ànec a canvi d'una capseta feta de filets i filets i filets infinits com la seva condemna... amb un vaixell format de fils blancs i blaus i el meu nom pintat a l'interior... Amb aquella caixeta entre les mans vaig eixir d'aquell lloc que s'ha quedat per sempre gravat al meu cervell. Fora esperava el tete i la mare, desitjant una descripció detallada de tot, sense deixar ni pel ni guirlandeta... Jo anava contenta - ai, Senyor, què coses!- i agraïda d'haver pogut fixar-me en tot, mirar-ho tot, sentir aquella fredor. I amb la imatge gravada d'aquells homes tots iguals, iguals, "igualingos"... amb el cap afaitat, la roba repetida, el rostre emmudit...


I això era un dia com huí de fa nosemolts anys... per mercè dels qui els hi havien tancat amb pany i claus, moltes claus...

2009/09/21

Buscant contes...



Ilusiones de siempre
Jorge Arturo Flores (Chile)

Soñaba obsesivamente con ser pájaro, como tantos hombres que desdeñan la rutina de la tierra y sólo quieren evadirse, ir lejos, no trabajar, vivir en permanente jolgorio, sin obligaciones ni deberes.

Era un joven desgarbado, de ojos, cabello y tez oscura. En las noches, cuando el cansancio del día lo vence, el inconsciente abre los diques del absurdo. Y sueña, sueña con aves del cielo, de distintos colores y tamaños, emerge su quimera personificada en avecilla. Los sueños, hay que decirlo, contenían un brillo notable, con imágenes volátiles, en medio de flores bellísimas, cuyo néctar le sabía a manjar y lo energizaba para continuar volando por el cielo de sus ensoñaciones. No sabía cómo, pero se entendía perfectamente con las otras aves. Volaba por amplias extensiones de terreno, sobre los árboles, sobre alfombrados potreros, sobre lagos, ríos y océanos. No, sobre océanos no, era mucho espacio sin tierra y eso lo cansaba ostensiblemente. Y él soñaba con ser pájaro, justamente, porque nunca había contemplado a uno cansado. Siempre veloces, siempre con ganas, siempre piando. Lo que más agradábale era la facilidad con que se despegaba del suelo, como subía con cierta rapidez, cómo su casa se empequeñecía al igual que las figuras de sus padres, del perro, las gallinas, los animales. Su cuerpo desgarbado, sin ninguna gracia, la misma que anhelaba para conquistar a sus compañeras de curso, quienes poco interés en él prestaban, lo sentía liviano, etéreo, grácil, presto a cuanta pirueta aérea se le ocurría y entonces sonreía socarronamente, pensando que las compañeras de curso se perdían un gran espectáculo al no mirarlo, prefiriendo al imbécil de Andrés, rubio, con padres adinerados, auto en la puerta y mucho dinero en el bolsillo.

Pensaba en que el maldito no podía realizar ese zigzagueo que realizaba a través de los árboles. Acá su maldito auto, su maldito dinero, su maldita figura, no le servían de nada.

Un día despertó convertido en picaflor, tratando de romper los vidrios de su ventana. Al ruido de los picotazos, apareció su madre quien, siempre solícita, abrió de par en par la ventana, dejando al pajarillo perderse en la arboleda del frente...

Un conte del Japó


...als que ens obrin els ulls al món i ens ajuden a buidar-nos del nostre etnocentrisme...


Una tassa de te
Un savi japonès, conegut per la saviesa de les seves doctrines, va rebre la visita d'un professor universitari que havia anat a veure’l per preguntar sobre el seu pensament. El professor universitari tenia fama de ser cregut i orgullós, sense parar mai atenció als suggeriments dels altres, creient-se sempre en possessió de la veritat.

El savi va voler ensenyar alguna cosa. Per a això va començar per servir una tassa de te.Va començar tirant el te a poc a poc. Primer la tassa es va omplir. El savi, aparentant no adonar-se que la tassa estava plena, va seguir fent te i més te, fins que la tassa vessa i el líquid va començar a tacar les estovalles. L'ancià mantenia la seva expressió serena i somrient.

El professor d'universitat va mirar desbordar el te, tan estupefacte, que no aconseguia explicar una distracció tan contrària a les normes de la bona urbanitat, però, a un cert punt, no va poder aguantar més i va dir l'ancià savi: "Està plena! Ja no en cap més! "

El savi impertorbable i sense immutar-se, li va dir: - Tu també estàs ple de la teva cultura, de les teves opinions i conjectures erudites i completes, igual que li passa a aquesta tassa. Com puc parlar de la saviesa, que només és comprensible als ànims senzills oberts, si abans no buides la tassa?El professor va comprendre la lliçó i des d'aquell dia es va esforçar a escoltar les opinions dels altres, sense menysprear cap d'elles.