2009/07/05

el senyor de les aigües tèrboles...


Vull compartir alguns dels secrets pensaments dels quals nomès la meua aixada en sap un poc. Ahir mamprenguerem el "projecte Brull" i un ressonar de màquines desbossadores i crits féu anar el més lluny possible tots els pardalets que solien beure en aquell toll d'aigües estancades i calcàries formacions.

L'aixada fou el meu ferrament i la caixa blindada dels meus pensaments.
Ella, que hui em fa moure'm penosament de mal als braços i la renyonada, és l'única que deguè sentir-me reflexionar mentre escotava marges i feia canals al fang del primer toll.

...I les aigües vam fer retornar al seu llit i al seu natural lloc...
Diuen que, de vegades, millor és no "remenar-ho", deixar que tot seguesca el seu curs... I, passat el temps, ens adonem que "deixar-ho córrer" ens porta a un punt pudent, tèrbol, fangós i podrit... que l'enramada d'esbarzers fa impossible veure res clar... Al lloc on abans ens banyàvem en aigües clares, on nedaven els peixos i les culleretes, on bevíen rossinyols i caderneres, el merder era de tal categoria, que sols la capoladora del Mauro, l'aixada, el motoserra, la corbella i la violència afectuosa ens ha retornat el sol al toll...

Tantes vegades he pensat veritat absoluta aquella que deia que algunes coses és millor "deixar-les", no intervenir, que passe el curs del riu per allà on puga... i ara m'he convençut que cal ajudar les aigües clares a recuperar el seu regnat... lenta o violentament, però amb determinació...

..." que las aguas vuelvan a su cauce"... que el sol entre dins el toll, que la veritat es deixe vore sense res que l'amagui. Que els qui gaudeixen de fangs, senos, merders i porqueres es vegin envaïts de llum ardent i aigua néta...

I per a què això puga passar..., que "els voluntaris" que capolen les mentides, l'enramada punxeguda del "xanxullo", esbarzeram de la ignorància... Que les aixades remoguin la fangada pútrida del conformisme i la còmoda anestèsia dels capgrossos...

Han estat be, desprès de tot... el cansament de braons i el bon vi... les paraules i els fets simbòlics...

Quan les aigües desfacin la merdegada. Quan les avingudes acabin la feina... tot alló que pensavem millor esmorteït se n'anirà barranc avall fins a la mar... Digerida la fullassa pels budells de la mare terra... I no tornarà mai més a criar pudenta pasterada de feixismes...

Salut i aigua clara... pel seu curs beneït.

2009/07/01

m'agrada caminar despentinat





"Ah, joves llavis desclosos desprésde la foscor,
si sabíeu com l'alba ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
(Salvador Espriu 1913-1985)


Confessioni di un malandrino
Confessions d’un “bordet”

Mi piace spettinato camminare
m’agrada caminar despentinat
col capo sulle spalle come un lume
amb el cap damunt els muscles com un llum
così mi diverto a rischiarare
així em divertesc il·luminant
il vostro autunno senza piume.
la vostra tardor sense plomes
Mi piace che mi grandini sul viso
m’agrada que em caiga granís sobre la cara
la fitta sassaiola dell'ingiuria,
la punxada de la pedregada de l’injúria,
l'agguanto solo per sentirmi vivo
l’aguante nomès per sentir-me viu
al guscio della mia capigliatura.
a la closca de la meua cabellera.




Ed in mente mi torna quello stagno
I em torna al cap aquell estany
che le canne e il muschio hanno somerso
que les canyes i les molses han submergit
ed i miei che non sanno di avere
i els meus que no saben que tenen un fill
un figlio che compone versi
que composa versos.
Ma mi vogliono bene come ai campi,
però m’estimen com als camps
alla pelle ed alla pioggia di stagione
a la pell i a la pluja de temporada


raro sarà che chi mi offende scampi
i serà rar que mi m’ofèn s’escape
dalle punte del forcone.
de les puntes de la forca.

Poveri genitori contadini
pobres pares camperols
certo siete invecchiati, ancor temete
heu envellit i encara teniu por
il signore del cielo e gli acquitrini
al Senyor del cel i de les aigües tèrboles
genitor che mai non capirete
pares que mai no entendreu
che oggi il vostro figliuolo è diventato
que el vostre fillet ha arribat a ser
il primo fra i poeti del paese
el primer dels poetes del país
ed ora con le scarpe verniciate
i ara, amb les sabates llustroses
e col cilindro in testa egli cammina.
i amb el barret al cap ell camina.

Ma sopravvive in lui la frenesia
Però sobreviu en ell el frenesí
di un vecchio mariuolo di campagna
d’un vell rebordonit del camp


e ad ogni insegna di macelleria
i a cada cartell de carnisseria
alla vacca s'inchina sua compagna.
la vaca s’inclina i n’és la seua companya.
E quando incontra un vetturino
i quan troba una carreta
gli torna in mente il suo concio natale
li torna a la ment el seu poble natal
e vorrebbe la coda del ronzino
i voldria, la cua del rossí,
regger come strascico nuziale.
sostindre com una cua nupcial.
Voglio bene alla patria benché
m’estime molt la pàtria
afflitta di tronchi rugginosi
encara que estiga afligida de soques molsoses
mi è caro il grugno sporco dei suini
m’agrada el morro brut dels porcs
e i rospi all'ombra sospirosi
i els gripaus que sospiren a l’ombra.
Son malato d'infanzia e di ricordi
sóc malalt d’infantesa i de records
e di freschi crepuscoli d'aprile.
i de frescos crepúsculs d’abril.
Sembra quasi che l'acero si curvi
sembla quasi que l’areu es corbe
per riscaldarsi e poi dormire.
per escalfar-se i desprès dormir.
Dal nido di quell'albero le uova
desde el niu d’aquell àlber
per rubare salivo fino in cima
per furtar els ous, m’enganxava fins el cop
ma sarà la sua chioma sempre nuova
però serà el seu fullam sempre nou
e dura la sua scorza come prima.
i dura la seva escorça com abans?.
(...)
Io non sono cambiato,
Jo no sóc canviat,
il cuore ed i pensieri son gli stessi
el cor i els pensaments són els mateixos
sul tappeto magnifico dei versi
sobre el tapet magnífc dels versos
voglio dirvi qualcosa che vi tocchi.
Vull dir-vos alguna cosa que us commoga.
Buonanotte, la falce della luna
Bona nit a la corbella de la lluna
si cheta mentre l'aria si fa bruna
tan quieta mentre l’aire es torna negre
dalla finestra mia voglio gridare
des de la meua finestra vull cridar
contro il disco della luna.
contra el disc de la lluna.
La notte è così tersa
la nit és tan suau
qui forse anche morire non fa male
que fins i tot morir no em faria mal
che importa se il mio spirito è perverso
què importa si el meu esperit és pervers
e dal mio dorso penzola un fanale.
i de la meva esquena penja un fanal.
O pegaso decrepito e bonario
Oh, Pegaso decrèpit i bondadós
il tuo galoppo è ora senza scopo
el teu galop és ara sense sentit
e giunsi come un maestro solitario
vaig arribar com un mestre solitari
e non canto e non celebro che i topi.
i no cante i no faig festa més que als ratolins.



Dalla mia testa come uva matura
del meu cap, com de raïm madur,
gocciola il folle vino delle chiome
regalima el vi foll pels cabells.
voglio essere una gialla velatura
vull ser una tela esgrogeïda
gonfia verso un paese senza nome.
unflada vers un poble sense nom.