2009/02/24

La poca intel·ligència dels ametlers...



A les acaballes del llarg i gèlid hivern l’esclat efímer, els pomells de flors blanques com difunts i rosades com les galtes d’un infant. Quan el pes dels dies curts i dels curts raonaments sembla ja insuportable, rebenta la primavera falsa, la primera alerta d’un temps nou i bo, serè i càlid. El soldat bort que vigila la costera de la Barrinada és el primer: - Alerta...! ja és ací... obriu els ulls i els forats dels nassos... si us encanteu us ho perdreu!.
Els ametlers esclaten passe el que passe, no són prudents, ni assenyats, ni tenen trellat com els sensats; i la seua insensatesa, de vegades, la paguen ben cara. Una girada d’aire a tramuntana, una nevada sobtada, les gelades de matinada poden deixar estèril el seu esforç... Au! I què?, deuen pensar... La negra llenya mig morta, llenya de taüt i de dormitori conjugal, es disfressa al febrer de “carrossa”, de princesa, d’orgull, d’espectacle meravellós... I només per uns dies, per unes hores, fins que escombra el vent els seus pètals i ompli la terra d’un mantell digne d’una Emperadriu del Japó, per ser trepitjats pels rústics músculs i l’oliassa del tractor. Sembla que s’equivoquen: un esforç tan gran els deixa exhausts, les abelles i els bumberols hauran d’afanyar-se a fer la seua feina de fecunditat. I ells acaben esglaiats, com esglaiat és el verd del seu proper fullam. No reserven cap força ni dosifiquen el riu del seu amor florit, obrin tot el cabdal de la seua energia i la regalen als ulls de qui voldrà mirar.
Dos o tres olors relliguen qui escriu a aquesta terra amb maromes tan grans com les que nuguen els bucs al port: La flaire dels ametlers florits en un breu moment de sol d’hivern fa recórrer un corrent de fort perfum fins els clots dels solcs i, des d’ells, puja al cap i embadaleix qui té la sort de sentir-la. Una olor que torna boig, un sol que ennuvola el pensament i una forta opressió al cor.
I el cor s’esmuny com fregall en puny, com molles de bescuit d’ametles al palmell de la ma.
Si, no són llestos els ametlers, rebenten la lògica de la prudència i de la temperança... ells són fills de “Fortitudo”, d’escàndol i de “Follia”, són de la raça dels que ho donen tot a doll sense pensar en el futur... I si amb això els va la vida, la donen ben agust desprès d’una esplendor que no té adjectius...
I són tants els que s’ho perden...!. I tants que mai no han sentit l’embriaguesa d’eixa olor...!.

...a Leo, que em donà la idea i els adjectius.
I a la memòria del Tio Rafel que sempre romandrà als florits bancals d’ametlers del maset.

2009/02/22

Llumener

De nou la llum del cel al mes de maig il·luminarà la nit del poblet que ens acull... perquè la geografia d’aquestes muntanyes ens acull com en un bressol, perquè la nostra festa és festa d’acollir.
El Llumener Major (que no fester major) vol que emplene un full en blanc parlant de Llumeners i, heus ací la comanda, que costa ben poc...
No faré memòria d’assenyades paraules d’altres que en saben més d’això que jo mateix, ni remenaré vells fulls de l’arxiu parroquial per justificar aquest senzill article; que no és això el que es pretén. Senzillament em faré ressò d’una conversa amb Severino als peus dels oms de la plaça de l’església, una conversa amb la complicitat de dues persones que en pensen el mateix i no calen moltes paraules per “combregar idees”... La tesi: hauríem de vore si es pot recuperar la paraula Llumener i deixar de banda alló de “festers”. Parlàvem de llumeners, de la profunditat i l’originalitat d’un terme que sembla ja no gastar ningú. Arraconat com s’arraconen les coses corcades, oblidat per la comoditat d’un llenguatge massa econòmic i poc ciudat; el mot “Llumener” comença per ser ÚNIC.

Cap altre poble ni cap altra festa utilitza aquesta paraula per referir-se als protagonistes indiscutibles de la mateixa. Per singular hauria d’estar protegit, preservat, respectat i en el mateix altar on venerem la imatge del pare Sant Gregori. Per “diferent” hauria de ser senyer i distintiu. Però els torrudans som així... allò més nostre, més identificatiu, més autèntic resta a la pallisa dels ansimboris, a les golfes del capdamunt de la casa... sabem on ho tenim, està dalt guardat, però ja no val per a res, com la caixa plena de roba vella, com l’espill de la tieta tot badat, com els testos i cossiols de velles plantes ja seques... Alguna cosa així ha passat amb la paraula “Llumener”. Substituïda per “fester” suplantada per “fer la festa”, és una granera vella al terrat, un cossi badat i engafat al portal del mas... UNA PARAULA SUPLANTADA en el seu ús... perquè ben sabut és que quan una paraula ja no es “gasta” no és més que un fòssil al diccionari. I no la gastem ja, no... ÉS LLÀSTIMA perquè amb la paraula se’n va tota una CULTURA perduda: la cultura de la LLUMINÀRIA...( i la paraula és molt important precisament perquè porta aparellada la cultura de fer la festa AMB SENTIT PROFUND).
Tractaré d’explicar-ho amb senzillesa: diuen els papers vells i la tradició oral, que al poble de La Torre, i per tal de garantir el culte a determinades devocions i sants, es crearen unes institucions devotes anomenades en temps antics Lluminàries. El seu cometut és ben senzill: proveir de llum, de cera suficient o d’oli, els altars de l’església. Els sants protectors d’aquest poble rebien dels habitants del caseriu, la cera o l’oli suficient per al culte religiós de tot un any. Les llànties no s’havien d’apagar mai, els ciris havien de cremar als canelobres perpètuament en senyal d’oració permanent i oblació dels devots... De la llum dels ciris ve la paraula Llumener... els ciris que cada festa compra per les processons i diposita a l’església per al culte anual i litúrgic en són una “supervivència” d’allò. Els cirialots embolcallats en blaus papers dels darrers temps, que porten els Llumeners a la processó, són el signe de la pervivència d’aquell costum. El joc de canelobres que mans anònimes treuen el llustre cada any per la festa. Si, aquells sis canelobres i la creu que guarneixen l’altar de Sant Gregori són la resta de les velles germandats de llumeners de La Torre.
LLUMENERS I LLUMENERES, que no s’ha distingit mai per ací. Homes i dones, caps de casa i família amb autonomia econòmica suficient per poder afrontar les despeses de l’altar i la festa de Sant Gregori. Una única condició semblava indispensable: fer-se càrrec de mantenir la tradició i els costums de tot un poble per una anualitat... i a l’any que ve uns altres se’n faran avant amb el maldecap i la despesa... altres heretaran l’obligació i la DEVOCIÓ...
De l’obligació en seguim parlant i de la devoció mancant. Els qui gasten més allò de ser “fester” (la majoria) parlen de les obligacions, dels maldecaps, de la feina que porta dur a bon termini la festa... però poc de devoció...(de fer les coses perquè si, per gust i sense esperar res a canvi). Els qui saben conscientment que són LLUMENERS DE SANT GREGORI també carreguen amb el fardell de la feinada, però amb l’orgull i l’abnegació de qui sap que té sentit, que ser llumener és gran, és essencial... Pot haver festa sense festers i sense clavariesses i sense acompanyants i sense paella ni “castillos hinchables”?... Clar que si...! podria haver-la si la cosa es presentara fotuda... amb un grapadet de llumeners que feren uns pocs pans beneïts (o un de sol) hi hauria festa... amb un pessiguet de torrudanes i torrudans que assumiren l’honor de perpetuar la Lluminària de Sant Gregori tindríem de nou la llum que il·lumina el nostre caminar com a poble: el ritual del pa, l’aigua, la sàlvia i el goig...
Si es pot demanar des d’estes pàgines alguna cosa... si es pot pegar alguna martellada a la curta i maleïda ignorància de les coses importants, si el bàcul de ferro del santet pot remoure la consciència col·lectiva... UNA PROPOSTA... al racó de les graneres, al rovell i a les teranyines la paraula FESTER... i al cim de les coses més nostres i importants, més autèntiques i especials: LLUMENER O LLUMENERA, que igual és.
I UN DESIG: Que la llum que il·lumina les consciències i que ens fa millors persones. Que la llum de l’or del seu mantell i la blancor de les robes del pa, la llum que travessa el vidre del reliquiari i ompli la placeta cada nou de maig, la dels ulls clars i els ciris blaus ens retorne de nou la nostra essència.
Salut i... que visquen les Llumeneres i els Llumeners de Sant Gregori
Amb l’esclat dels ametlers en flor del febrer de 2009

Penya i bòira


Quan el Toni pot i vol... nosaltres peguem darrere.

És hora de trencar la primera maledicció del llarg i gèlid hivern d'enguany: la maledicció de voler i no poder. Tres vegades ha intentat Javi portar-nos al forat de la penya Migjorn, la penya dels mil noms, de Xixona, Roja, mare i marassa del poble que s'amuntega contra les roques. "Boira a la Penya, aigua a l'esquena..." i no falla el refrany...!.

Són les 10 del matí, i el Tonet ahir es va disfressar al carnestoltes xixonenc sobtat i a contratemps. Ara, no ho diries, fa de guia dels quatre amb passes curtes i serenes. No sen's fa dura la pujada mentre parlem de la poca intel·ligència dels ametlers. Ells ens regalen les primeres flors d'una primavera encara inexistent mentre marmolem cançons de caire oriental per fer encendre i riure el Javi...

En arribar al cim, la bòira no ens deixa vore res més que els rostres dels companys, les pedres, el fullam banyat de les coscolles, l'amistat...

La maedicció està trencada: l'atractiu de la roca ancestral ens ha portat al capdamunt de nosaltres mateixos. I tornarem... quan el sol no aprete i el vent s'emporte els núvols... I veurem de nou les pedres i les fulles i els vius colors de les nostres disfresses d'excursionistes "d'ofici". I veurem la mar. Penya Migjorn. diumenge 15 de febrer de 2009. Javi, Joan, Pau i Toni

Les coses que fem 2


plantar un arbre en la vida... o dos... o una dotzena...

Són les 9'30 del matí. A ca La Xati, el gosset avisa de la presència d'extranys... sona el rebumbori del tractor de Vicent. Durant més d'un any, Maria José ha cuidat les carrasques, freixes, areus i anouers que portarem l'any passat del Camp de Mirra. Ara estem disposats a fer reforestació al barranquet del Clèrio. En un tres i no res està tot preparat. Estrena d'aixada del 42 i el cos malfet de mals relacionats amb l'espernegamenta que deixa l'amistat. A les 10'30 arribem al lloc triat per Albert per la primera replantació d'enguany: el racó de Santa Bàrbara queda enfront, el mas de la cova, baix. El vent ha desquarterat pins cremats de fa quatre anys ja... la rosca cremada i resseca fa cruixida davall els nostres peus. Un tango de vi, una conversa animada d'Àngel i un cigarret de Joan i Raül. Els nanos també fan clotets: la Lirios amb el pare ja n'ha plantades un parell i Jaume és feliç a dalt del tractor.

L'eixida de pinatells i el reverdir dels arborcers i l'estepera ens fa pensar en una replantació amb cara d'èxit... tornarem i ho veurem...

Un glop de cervessa remata el matí... i set glops de "bon rotllo"... Els cossiols buits aculliran les plantes que Joan ha portat enguany del viver... i tornarem, com torna la natura desprès del foc ardent. 21 de febrer de 2009. Joan, Albert, Àngel, Pau, Raül, Lirios, Jaume i Vicent. i un centenar de plantes vives més.