L’HIPO-CRITÓ
Aventura literària per capítols
PRIMER CAPÍTOL: 
Medi Ocre
Desprès de la tormenta que acaba de caure, estimat Aquila, el cel ha quedat paralitzat en el seu propi espectacle. Al mig del pinar surt una columna de boira que s’eleva volent recobrar-se de la força que l’ha espentat a endinçar-se.
Mentre contemplava la força brutal de la natura m’he decidit a enviar-te aquest missatge que escric en les meues habitacions privades, fora de les indiscretes mirades de la meua esclava Lídia. És una dona que em turmenta i em recorda constantment que visc com un llop amagat al cau. M’he fartat de donar-li explicacions i ara solament rep ordres molt concretes sobre el seu quefer.
Ahir se’n va anar, per fi, l’artista que havia contractat per decorar les estàncies de la part baixa de la vila. Per fi tinc el cos assossegat i l’ànima recobra la quietud. El maleït m’ha retornat molts sentiments que havia aconseguit acallar, amb gran esforç, seguint els consells del bon Filòsof del qual em deixares sàvies paraules per dominar-me i sotmetre les meues vanitats a l’imperi de la raó.
He practicat molt l’autodomini del meu esperit rebel, i havia aconseguit que els meus instints més baixos romanguessin estables en la mediocritat d’una vida com la que porte. Anar fent llargues passejades pels boscos, caminar entre xiprers reflexionant sobre la mort corporal, jaure sobre el marbre fred al migdia, evitar els banys públics, llegir els proverbis dels estilites del desert... Totes aquelles coses havien fet que el meu cor estigués lluminós, o millor, il·luminat per una nova saviesa pràctica que retorna la pau als mortals; o al menys a aquest mortal.
El meu aspecte físic és immillorable, i la salut del meu esperit va per sendes de perfeccionament. Supose que te n’alegraràs en saber-ho i seguiràs contribuint a la meua lliure decisió d’apartar-me’n de tot definitivament amb el teu silenci. No saps com agraeixo que no contestes mai cap de les meues epístoles. No saps com m’ompli de goig rebre per resposta una fulla d’olivera del teu jardí. Així se que has llegit i respectes el meu retir d’ermità.
Amb les fulles que m’envies , l’artista ha coronat un atleta que ha pintat sobre el sostre del menjador. És un esplèndid Apol·lo corrent entre flors de gessamí i amb la corona de glòria d’haver ja guanyat la seva cursa. L’envolten uns estranys animals salvatges amb pells fosques. Com que ets un ser perfecte i sensible a les meravelles de l’art, podràs gaudir-ne quan et decideixis a visitar-me de nou en la meua vila. El pintor ha volgut expressar, així, el triomf de les meues glòries passades al si del Senat, els memorables discursos que solia fer al Foro davant de tanta gent entregada, els aplaudiments que arrancava dels pobres als quals donava abundant almoina... Totes les vanitats dels temps passats resumides en un bell fresc que podré contemplar mentre menje les poques coses que el meu cos ja tolera.
L’ascètica a què l’he sotmès ja em fa poder passar tot un jorn en dejú. Lídia escudella i prepara coses substancioses i de bon flaire que no mire, i ompli la taula de plats i més plats, safates abundoses i reblides, vins i licors... Diu que un gran senyor, com jo, ha de tindre la millor taula parada i no li ha de faltar de res. Per no discutir amb ella i bregar amb la seva curtor, la deixe estar... No comprèn de cap forma que solament el sotmetre el cos a privacions severes allibera l’ànima dels perfectes. Desprès reparteix tot el menjar que prepara entre els esclaus que em serveixen i plega les molles que cauen de la taula per a donar-li’n a Pròcul, l’únic amic que m’assossega en moments com aquest en els quals, una ximple tronada, em ressuscita l’animal que porte dins i que no m’ha deixat mai ser feliç. Entre animals hi ha enteniment i compassió quan la pau es perd momentàniament. Ell llepa les ferides que em faig amb les punxes i la malesa quan explore els llocs més foscos del bosc, ell m’acompanya al cementeri i m’observa silenciós quan em pose a besar les fredes tombes; ell està amb mi i no parla... si digués una sola paraula seria ben capaç de matar-lo, oblidant tots els anys que m’ha estat company...
M’arriben notícies de Roma que em dessassoseguen i que venen d’alguns malparits que encapçalen les seues cartes amb salutacions de falsa amistat. Pretenen que els meus ulls vells i cansats regalimen llàgrimes de debilitat en veure el desastre de la República; es creuen amb el dret de treure’m de la meua anestèsia amb vanitats i assumptes procaços, amb històries de traïcions i llit, amb preocupacions de desocupats estèrils que parlen i parlen i deixen Roma en mans d’infectes i colèrics tirans. He decidit cremar-les totes abans de llegir una sola lletra i, en el meu camí ascètic, aquest episodi de fulls abrasits és el que més em costa. La lluita entre el meu jo perfecte i les imperfeccions del demès, l’orgull de saber-me moralment més i millor, i la necessària humilitat . Per superar-ho sense esgotar-me, faig banys d’aigua freda, carregue llenya i la porte a casa i faig feines d’esclau. La humiliació voluntària fa dòcil el meu orgull rebel i em retorna a la llunyania dels assumptes del govern.
Ja no m’importa el desgovern de la ciutat, o millor, he aconseguit que no m’afecte amb senzills exercicis d’humiliació i ascètica. Ja no pateixo com abans, com en els temps en els quals ens alçàvem del llit i ens vestíem amb les nostres vestidures blanques com la neu per anar al Senat. Anàvem junts però una immensitat com l’abisme ens separava per la via de l’abundància. Mai no podré expressar en una carta el que sentia en mirar-te tan decidit enfilant la vorera de pedres polimentades. Mirava els teus peus ferms i grans i un turment m’encenia en flames els braços i les dents... Tot això ja ha passat per sempre, beneïts siguin els déus, i aquell foc, les pústules, les nafres que m’eixien espontàniament, la suor que em xopava les mans... ja no ni queda ni rastre...!
Tu romandràs en silenci mortuori i jo buscaré la mort allà on es trobe, la meua mort, la del meu destí. I en ésser mort en vida posaràs una fulla més a la meua tomba, la darrera, la més autèntica... Estimat Aquila, el moment s’apropa; el gen moment en que abraçaré la meua pròpia anihilació, l’instant en el qual seré fem en mig del fem del meu jardí. I espere que en aquest moment proper plores per mi, amic...
Octavi
L’OCRE dels murs de la casa s’il·lumina amb l’entrada dels darrers rajos de sol. Les fulles de la parra que guarda la façana comencen a fer-se també d’un ocre intens. Els testos, les gerres, el reflex de la lluna en un gibrell d’aigua freda, el brancal de la porta, els camps erms i les pomeres...; fins i tot Pròcul, el gosset, és ocre, un ocre immens, un ocre que crema a les pupil·les i cega l’enteniment. Tot, absolutament tot, excepte els cabells del senador... cabells grisos, d’argent. I el seu rostre de marbre que no reflexa cap color més que el de la mort. I, quin és eixe color de la mort?... Blau cel?, Morat mort?, color de roses esclatades?... No se com és aquell color. Lídia diu que és un “color trencat”, el color d’una vella safata amb un portell, el color del coll de la senyora, que els déus s’emportaren un vespre de primavera... Ella tracta d’ajudar-me a definir eixe rostre, però tot el que proposa em sembla ocre també... I, no, no és ocre... És radicalment diferent. Terrorífic i bell a l’hora, sense cap arruga, sense cap taca ni defecte, com expressió del seu ànim pur. Però sense cap color conegut, sense tonalitat alguna, sense vida.
Ell pensa que les seues cartes van a Roma. M’imagina al Senat, a casa de Placídia, a les tavernes de la ciutat, als arxius, o filosofant amb Suetoni o Aureli. Si sabés la veritat...! El menjar que ell no tasta sacia la meua fam, les fruites saboroses que ell no vol me les porta Lídia cada nit. No sospita res. No pot imaginar que estic a quatre passes d’ell, vigilant cada moviment des de la distància, disfressat de pagès, amb els cabells afaitats i sense acostar-m’hi mai massa. Creu que pot confiar en mi, que cap de les seues cartes es farà pública mai, que els seus plans de llevar-se la vida no els coneix ningú. Troba imprescindible la meua presència distant i el meu silenci.
Jo se que mentre escriga no es matarà... que mentre em crega a la ciutat lluitant per les coses en les quals creia no farà servir la faca que sempre acarona prop del pit. Se que em creu embolicat al bell mig de la vida ciutadana amb el fervor de quan érem més joves, amb la passió que ens feia discutir mentre buidàvem gots i gots de vi. Però jo no puc ni vull deixar-lo sol, en la teranyina que ell ha creat per a mi, per a tots dos. No me n’aniré mai d’aquestos camps, d’aquesta casa ocre, d’aquesta terra ocre, d’aquesta talaia des d’on el vigile. És massa valuós per a mi i per a la República. És massa potent el solc que han obert els estoics en el seu cervell i no puc deixar-lo sol enfront la seua autodestrucció.
Avuí he decidit escriure la meua dona per descobrir-li la veritat que ignora. Pensa que estic a la Toscana amb la meua amant. Això ho comportaria, s’ho prendria be... Abans de les noces ja ho havíem pactat. Ella podria continuar amb el seu carnisser i jo podria gitar-me amb qui volgués..., això si, discretament. Però ara sabrà la veritat. Sabrà que des que ens casarem sóc pur. I la meua puresa corporal l’he consagrada a l’Octavi i a la República. Ara sabrà de la meua ma que la meua virginitat no té ulls més que per a vigilar, aguaitar, escoltar darrere les portes, llegir mil i una voltes les seues cartes que em porta Lídia d’amagat. Ara participarà de la meua follia, del meu destrellat, de la meua obssessió per treure l’Octavi de les urpes d’una mort que l’assetja.
No se com ho he de fer encara, però amb el temps vaig trobant més urgent la missió que m’he imposat: l’he de ressuscitar...!, haurà de comprendre que junts hem de buscar la veritat.
I, quin és el color de la Veritat?. En té?...
Capítol II:
Gal·la
Hi ha qui es fa vell,
I afloren tants records..., tan llunyans...!
Com si fora ahir.
Em veig com als braços de la meua mare
I sento encara els tendres comentaris del meu pare.
Dinant en festa, en família.
Les ganes d’un desig irracional,
Primeres petjades, rient, patint.
La primera gota blanca, com impressiona!
I quin plaer estrany.
I un enamorament sense sentit,
Per llei natural a aquella edat.
Primers acords d’instrument, a la sala de música,
I un dogmàtic respecte cap a les institucions.
Quina cosa restarà de mi, del trànsit terrenal?
De totes les impressions que tinc en aquesta vida?.
M’agrada el pensament radical,
La mort ben conscient que es va imposar Sòcrates,
I la desaparició misteriosa i única de l’Octavi
La vida cínica i interessant d’Aquila,
Oposats, però ben a prop d’un monjo llunyà
O la misantropia celeste .
Jo també mirant-me, viu des de mil·lenis,
I vinc recte de l’alta cultura dels Etruscs,
De l’art cuneïforme de l’escrivà.
I dormo sempre damunt d’un sac
Perquè no vull perdre el contacte amb la terra.
Una vall entre els rius de la Mesopotàmia
Que va veure en les seves riberes la glòria i el desastre de Nínive.
Quina cosa restarà de mi, del trànsit terrenal?
De totes les impressions que tinc en aquesta vida?...
No puc oblidar els peus de l’Octavi el fatídic dia de l’assasinat de la seua esposa, estimada com cap altra, solitària com un animal bell i ombrívol, excel·lent per a les festes a la vila, misteriosa amb les seues coses, sola amb els seus pensaments.
El dia que va morir, que la mataren, els peus de l’Octavi eren bells, més bells que la més preciosa joia... Eren els peus d’un atleta al podi, eren els peus beneïts dels pelegrins i els peus d’un crucificat. Estàvem ajaguts a l’ombra de les columnes de l’estany. Un estany que havia manat fer a posta per a nosaltres dos, i l’anomenà “l’estany de les confidències”. Allà ens espatarravem com soldats desprès de la batalla i parlavem, parlavem i callavem... Preniem els banys ajudats per un eixam d’esclaves quasi invisibles... I jo gaudia de mirar-li secretament els peus, uns peus d’una bellesa inconfessable. Ell no s’adonava i seguia raonant, repassant les dissertacions, els arguments... I jo contemplava uns peus que algun déu va voler donar-li al si de la seua mare com a penyora de la glòria que l’esperava al futur.
El dia de la mort de la seua esposa, aquells peus es van assemblar als sarments, es van retòrcer fins a posar-se d’un morat intens... Tota la ràbia de veure la víctima immolada del seu triomf, tota la força que clamava venjança... no li sortia del gatzell, ni dels ulls, ni dels punys... tot aquell immens dolor es va concentrar als seus peus, fent degolla dels seus turmells, ensanguinant la pell esblanqueïda, llançant un crit sord a l’univers.
Vam córrer, i córrer cap a les escales del jardí. Va apagar els crits de Lídia amb una tendra abraçada. No mirava els cabells daurats amerats ens sang de Gal·la, ni els llençols grana ennegrits de tenebra, no mirava la llum enverinada que tintava els vidres de la cambra... mirava el sostre amb els ulls d’un brau ferit, amb la mirada més trista del món, amb les parpelles banyades i les galtes blaves de desolació.
Prompte es va fer de nit a aquella cambra i Octavi va romandre assegut al terra una bona estona. No plorava, només un humit aigualòs li banyava la mirada. No cridava, solament gemegava com un gosset malalt. No deia res, el silenci va prendre possessió de la seua gola com senyor del seu pit, del seu neguit...
Quan vaig cobrir el cos sense vida de Gal·la, la vaig mirar per darrera vegada. I vaig veure de nou el rictus imperial de la seua boca. Imperial, si... perquè era com una emperadriu llegendària: freda i dolça a l’hora, odiada i estimada al mateix temps, simultàniament grandiosa i rastrera, porca i neta, aigua i gel, nit i dia, sense capvespre... Era una dona insubstituïble, impossible de descriure en tota la fondària ni la amplària del seu ser... Imperial, digna d’un emperador. I l’Octavi mai estigué a la seua altura... Ell és gran, però ella més... la insaciable Gal·la bevia de totes les fonts, mamava de tots els pits, furgava totes les coves, i mai en tenia prou. El “seu” Octavi no podia ni volia dominar la seua intel·ligència i voluntat; la contemplava com una deessa, com el millor premi i agraïa al destí que la hagués posat al seu llit. Se sentia ditxós només mirant-la dormir a vora seu.
Les ganes d’un desig irracional,
Primeres petjades, rient, patint.
La primera gota blanca, com impressiona!
I quin plaer estrany.
I un enamorament sense sentit,
Per llei natural a aquella edat.
Primers acords d’instrument, a la sala de música,
I un dogmàtic respecte cap a les institucions.
Ella havia estat la primera dona de l’Octavi des de la tendresa més infantil. I tambè va ser l’última... mai més va jaure amb cap dona, ni home, ni va provar ja el delit de la carn. Era, com se’n diu: “home d’una sola dona”... Condemnat a besar una tomba eternament, a collir les flors que ella havia plantat al cementiri familiar i amuntegar-les totes sobre el fúnebre túmul de la Gal·la. Les segava, més que collir-les i, desprès d’apretar-les contra el seu pit, farcia el marbre de pètals esclafats, de sospirs. Ràpidament prenia el camí dels rosers i, calant-se aquell ridícul i rústic barret canviava el rostre, somreia mirant el sol i caminava de pressa, molt de pressa, com una oca atemorida.
Gal·la va morir a mans d’un esclau traïdor que l’Octavi havia rebut com a regal de mans del senador Marcus Ivici. L’esclau donava plaer a la Gal·la perfumant-li els pits amb un estrany ungüent que omplia tota la casa amb una flaire com de gessamí. També va rebre algun altre plaer d’ell; era ben plantat i espigat, i ella gaudia de provar qualsevol licor en presència d’un esclau nu. Marcus li havia regalat l’esclau, un cavall ros, la caixa amb licors exòtics portats de Síria, l’ungüent de gessamí, joells cars per la senyora i la traïció “in pectore”, en forma d’ampolleta de verí. Però el salvatge de l’esclau va preferir degollar-la sobre el terra i posar el cap sobre el seu llit amerant-ho tot amb la sang, espoltint les parets i el sostre amb el suc del seu crim.
Octavi ho esperava tot de Marcus, s’esperava qualsevol insult als grafits dels murs del temple, qualsevol desatenció, desaires, gestos de rebuig al Senat... Però no el veia ni tan capaç ni tan ambiciós com per a ferir-lo d’una forma tan cruel.
Marcus va morir de mala mort la mateixa setmana que la Gal·la. Va ser assasinat a les portes d‘un prostíbul de Pompeia, a mans del seu amant Antoni. Ofegat com un gallinot sobre les pedres de la calçada. Uns borratxos feien festa damunt les seues despulles vomitant i, en eixir el sol, va ser retirat de la via pública com un cabàs de fem més... i portat al mateix lloc on posaven els desgraciats que morien sense fama ni família. Mesos desprès el seu fill Màxim va reclamar el cadàver i va ser soterrat com un heroi qui havia estat el més gran fill de gossa que havia conegut Roma des dels temps de la seua fundació. Octavi va fer la cosa més procaç que li he vist fer en la meua vida com amic seu: va regar amb pixum del seu cavall el llorer que adornava el seu monument funerari i va escopinyar el seu bust davant de més de trenta senadors que havia convocat en aquell lloc per fer-li l’homenatge d’aniversari al seu “estimat” company d’escó.
Jo hi estava present en cadascuna d’aquestes coses, sempre present en cada moment important del meu benvolgut amic, com un espectador sofrent, com un testimoni que ha d’alçar acta de cada cosa que fa. Com ho he vist, ho poso per escrit; i ho escric per a què vosaltres en tingueu notícia; i no menteixo, ni menteixen els meus dits en consignar-ho. I ho poso tot per ordre per a que us assabenteu del meu testimoni pel que fa referència a les coses de l’Octavi; i el meu testimoniatge és veritable i així l’heu de tenir. Perquè jo, i no cap altre, sóc l’amic.
II.
Pròcul lladra massa, i ho fa a la porta amb insistència. Lídia tracta de fer-lo callar abeurant-lo amb un cossiol d’aigua fresca. Però no calla, lladra i lladra i raspa la porta...
Octavi s’ha arrecerat al finestral de la seua cambra i el crida, però ell no fa cas. Deu tenir un poc de l’esperit de caça dels seus avantpassats i la sospita d’una presa – que sóc jo mateix- darrere de la fusta esblanqueïda en la que m’amague, el fa motivar-se a relladregar i bavejar al portal.
La veu d’Octavi és encara potent. Cridant el gos sembla que cride la centúria o que renegue el secretari que l’assistia. No ha perdut fermesa, ni autoritat. Però prompte deixa l’atenció pel gos i crida la Lídia. Ella ha d’anar a servir el seu senyor i curar-li les nafres que li van sortint a les parts més febles de la seva pell. Els colzes, l’entrecuix, el coll, la pell que envolta els seus ulls, els turmells... Amb olis i ungüents tracta de curar les malúries que deixen les sedes i fils de les seves robes i el seu llit. Es nega a cridar ningú. Sols es deixa curar per la Lídia a qui ompli el cap amb raonaments absurds sobre la mort mentre ella passa suaument els dits per cada retall rogenc de la seva decrèpita salut.
Mentre gira les gemmes per cada plec de la seva pell; ell parla de tombes, de mortalla i de com s’haurà de preparar el seu solemne soterrar. Ella gemega com un conill malalt i treu sons impossibles de descriure per mi, que els sento a travès de l’entaulat del sostre. He descobert una forma d’estar amb ell sense ser descobert. Des de la casa de les eines on visc com un pobràs, hi ha un pas que dona a l’escala de servei. Allà hi ha l’escala que puja a les cambres altes i, per una portassa, dona al sostre de la cambra principal. L’entaulat que separa el canyís de l’embigat és estret i està ple de misèria, però hi puc cabre si m’hi atanso adequadament. Des de la meua improvisada talaia horitzontal sento les coses que diu a Lídia i les trobe horriblement belles i assenyades. I, tinc tant de temps de soledat per poder-ne aprofundir...!.
“Quan el temps córre no hem de tractar de perseguir-lo, hem d’estar quiets i sentir-nos beneïts per la pluja de segons que s’escapen i marquen l’esdevenir de l’univers. No som més que un d’ells, un segon en el diluvi del temps. Un diluvi que ens cau a sobre i ens redimeix”.
La Lídia remuga en sentir-lo i demana silenci...
–Temps...?. No tinc temps per ser testimoni de la seva bogeria, senyor... Ni tinc temps ni vull sentir-lo... Vostè que ha estat i encara podria estar el més bell dels senadors de Roma. Té el cos ple de nafres per l’empeny que fa de no voler menjar com cal. S’està esmicolant com la sorra de les platges entre els dits d’un infant. Se’n anirà fet un esgarrany... I tot per no creure’m...!
Creure?... Solament creu en mi. Els déus no li han estat propicis. Els abundosos sacrificis que solia oferir en temps antics de res li han valgut. Jo sóc ara el seu déu, l’únic en qui confia. Les meues cartes el mantenen viu. Tard o d’hora haure d’aparéixer, haure de revelar-li la veritat i salvar-lo. Haure de fer-li de redemptor, de pare i de guiatge espiritual per retornar-lo a la ciutat. No puc permetre que la seua carn estiga rossegant-se, que la lluentor de la seua paraula s’apague, que la llum dels seus ulls es torne lluna.
La poca llum que entra en aquest fals sostre i l’humitat; la postura que he d’adoptar per estar quiet i sentir-ho tot. Semble un mort al seu nínxol, amb els braços plegats sobre el pit, amb els ulls oberts d’espant per poder veure alguna ombra, algun moviment entre els badalls. I el veig... Com una ombra, com l’esperit del turment que se’l menja, com una espiga de blat resseca de sol d’agost. Se’m clava a la cama esquerra l’esgarda d’una biga torta que m’esclafa el cos. Sent l’escalfor de la petita ferida a la cama. Sent enxopar-se la túnica de sang i no em moc per tal de no fer cruixir els canyissos ni descantellar el guix que els cobreix. Però la sang enfila el seu camí. No la veig, però se que busca una senda entre els minúsculs badallets. Busca el seu destí i el troba. M’aprete la cuixa com puc i les mans se m’envisquen de sang. No dec moure’m, ni respirar, però el mal cos que em deixa la visió de la meua pròpia sang em mareja, m’ofega crits i planys...
...I en veure tres gotes de sang sobre la puresa immaculada del seu llit, Octavi crida horroritzat. Són meues, han regalimat per les escletxes del sostre com una petita pluja. Però ell crida, es confon, es reballa pel terra i crida...!
Lídia tracta d’aquietar-lo, d’ofegar els crits amb besos maternals. El seu cos malferit i nu es rebolca arrastrant els llençols i fent caure llànties, mobles, robes... Però crida, crida fort... No, no busca la mort; diu que busca l’anihilació de la seva carn, però sols busca l’alliberament del seu esperit. La visió de la sang, d’una sang que pensa seva, l’ha fet bramar, cridar com un foll... És viu, encara és viu, encara es pot salvar... Ara és el temps, ara és l’hora de la salvació, del final del poder de les tenebres que han assolat l’Octavi com un palau en ruïna.
Lídia ha pogut fer-se amb ell, el carrega com un costal de llenya i el treu fora... Jo m’aprete la ferida amb el revet del mantell i plore... Per què plore?... que hi ha en aquells crits que em torna l’esperança...? Si, plore d’esperança...! Plore perquè se que avui podré “manifestar-me” davant d’ell. Avui podré presentar-me net i clar davant el meu amic ferit. La meva sang m’ha precedit. Tres gotes de la meva sang l’han fet cridar per la vida. Tres només. I meva...
